La Manxa té tres noms que destaquen per damunt de la resta: el Quixot, Andrés Iniesta i Joaquín Reyes. Del "hidalgo de los de lanza en astillero, adarga antigua, rocín flaco y galgo corredor" que vivia "en un lugar de La Mancha de cuyo nombre no quiero acordarme" no consta que més enllà de la seva passió per Dulcinea i els molins li agradés també el Barça, però és curiós com els altres dos són dos culers fins al moll de l'os. Un, va jugar tota la vida al club blaugrana, mite absolut, un dels millors jugadors de la història, i l'autor de l'icònic gol d'Stanford Bridge. De l'altre, el còmic, no es coneixia tant la seva nogeria pel Barça, de la qual n'ha parlat abans del Clàssic en una conversa extraordinària amb el Roberto Rodríguez a La Vanguardia. El meravellós humorista, pare de Muchcachada Nui, ídol pels seus "Celeeeeebrities" on imita tothom de la mateixa manera, ha revelat d'on li va aquesta passió culer.

De Lamine Yamal diu que li agrada tant que fins i tot "Me gusta el bigotico que lleva", tot i que, Iniesta a banda, per raons de proximitat ("el gol al Chelsea lo estaba viendo con Marta, mi mujer. Me dio una especie de síncope. Me quedé ahí, mirándola, sin reaccionar. Fue tremendo"), a ell li encantaven els jugadors dels 80: Lineker, Lobo Carrasco, Alexanco o Julio Alberto. Per què es va fer del Barça, quan en aquells anys ningú a Albacete ho era? "En el colegio éramos dos, Juanfran y yo. El resto eran del Madrid. Me regalaron una camiseta del Barça con un parche de Johan Cruyff. Era superbonita". Tenia 5 anys i aquells colors el van enamorar, i això que en aquella dècada guanyàvem alguna Recopa i para de comptar.

Una passió blaugrana que va anar a més, amb comportaments embogits defensant al Barça i emprenyant-se quan les coses no han anat bé. Reconeix que abans cridava com un boig, "montaba pollos, insultaba a los vecinos... Me metí en trifulcas vecinales. En una Liga que remontaba el Madrid, me insultaba con un vecino de enfrente. Le decía: “¡Hijo de puta!”. Y él me contestaba lo mismo. Luego nos encontrábamos y nos decíamos: “Buenos días”". Però hi ha més barbaritats: en un bar d'una amiga al barri madrileny de Malasaña estaven veient la semifinal contra l'Inter de Mourinho, aquella on van anul·lar aquest gol a Bojan...

...i Reyes va esclatar: "Con el gol que le anulan a Bojan le metí una patada a la máquina de tabaco. Mi amiga siempre me lo recuerda. Me da una vergüenza terrible porque, además, estaba su madre". En canvi, quan les coses surten bé, es torna boig, ell i el seu fill, com va passar en la remuntada contra el PSG, amb el gol de Sergi Roberto, quan el seu fill va acabar en calçotets: "Sí, fue así, tal cual. Fue una remontada tremenda. Hubo una especie de catarsis padre e hijo". Admet que en dues finals de Champions estava treballant, en la de Luis Enrique, fent funció, li van posar una tele al costat de l'escenari i l'anava mirant. I en la darrera Champions amb Guardiola, a Tudela, "le dije al técnico de sonido: “Si mete un gol el Barça, lo dices por la megafonía. Si lo mete el Manchester, no”. Y mientras actuaba se escuchó: “Gol de Villa”. Hice la actuación rapidísimo y me fui a un bar a ver la segunda parte".

Meravellós. Joaquín Reyes, més culer que el pal de la bandera. Però ja l'avisem amb temps, per si ens llegeix: Joaquín, el pròxim dissabte 5 de juny del 2027, no et posis cap rodatge ni cap funció de teatre. Perquè el Barça jugarà la final de la Champions al Metropolitano.

Segueix ElNacional.cat a WhatsApp, hi trobaràs tota l'actualitat, en un clic!