Un dels programes més imprescindibles de la graella radiofònica catalana és El búnquer de Catalunya Ràdio, amb els grans Jair Domínguez i Peyu, un dels programes de capçalera recomanats des de fa temps per Quim Monzó. La proposta irreverent i hilarant d'aquest parell és un imperdible abans que acabi el dia, poc abans de la mitjanit.

peyu i jair

Peyu i Jair Domínguez / Catalunya Ràdio

En el programa d'aquest dimarts, els dos presentadors parlaven de la catalanitat, via avantpassats, d'una ex estrella del futbol, un jugador inclassificable, talentós i empipat, que va fer-se famós, a banda de pels seus gols amb França o el United, per haver saltat com un boig a donar-li un cop de peu a un aficionat: el gran i inimitable Eric Cantona.

Després de lloar la seva figura, passen a parlar d'una altra cosa on els peus també tenen molta importància, però no per fer arts marcials com l'enfant terrible del futbol francès, sinó per dur a terme una pràctica molt més pausada i rítmica: la sardana. Un ball nostrat que ha provocat una hilarant confessió. Comença Peyu elogiant la professionalitat dels sardanistes, sempre posen el peu al mateix lloc, "fa impressió". S'hi afegeix la col·laboradora i humorista Neusssi per revelar que el seu pare, per ballar sardanes, havia d'anar una mica encigalat, s'havia de prendre alguna copeta, per la vergonya. El parell, s'hi abonen: "és el súmmum de la catalanitat. La sardana és una cosa tan desenfrenada, tan loca, que si no t'emborratxes, si no vas pitof, et fa vergonya"

peyu i jair2

Peyu i Jair Domínguez / Catalunya Ràdio

Però la millor confessió la va fer en Jair. Una imatge que va presenciar que no ha pogut esborrar del seu cap. Enmig d'una sardana, mentre sonava la música i tot el cercle s'agafava les mans i anava fent les pertinents passes... "el que sí vaig veure un dia i no ho oblidaré mai era un senyor que estava ballant la sardana vestit..., però no duia calçotets... com ho vaig saber? Perquè estava prenent una cervesa i tenia al senyor ben bé davant. Sempre s'ha dit que no vagis a ballar una sardana sense sostenidors..., però sense calçotets tampoc".

Potser aquell dia La Santa Espina va ser més terrenal que mai.