Si el Jair Domínguez no existís, caldria que algú l'inventés. Però seria impossible imaginar algú com ell, un vers lliure, un enfant terrible, un tipus que té el valor, els nassos, la personalitat i la llibertat per dir el que li surt del monyo ("No caiem bé a gran part dels nostres caps, però ens és igual perquè hem fet el que ens ha donat la gana"), sovint, de l'alçada d'un campanar, cosa de la qual n'és conscient. Una persona acostumada a travessar línies vermelles amb el seu humor, la seva àcida mirada, els seus comentaris provocadors, i que acostuma a trepitjar ulls de poll, especialment a les Espanyes, on té més d'un enemic. Ja sigui via els seus programes i col·laboracions (El Búnquer de Catalunya Ràdio, Està passant a TV3...), via xarxes socials, via entrevistes, el Jair, quan obre la boca, mai no deixa ningú indiferent. Tot el contrari. I ara ho ha tornat a demostrar al programa Llapis de memòria de la Ser Catalunya, en una conversa deliciosa amb la Gisela Rodríguez.
Un Jair (que acaba de publicar nova novel·la, Els Xiprers) que la temporada vinent ja no sentirem a El Búnquer amb en Peyu i la seva parella sentimental, la Neus Rossell, perquè el programa s'acaba, una voluntat de tancar-lo en el seu moment més alt. "Hem fet una gira que ha sigut un èxit, tenim temps a fer altres coses". Al programa les ha dit i fet de tots colors, o abans al Bricoheroes també amb en Peyu, i aquella polèmica al Bestiari il·lustrat, quan feia veure que disparava contra el rei Joan Carles. I a Espanya, això i els comentaris que ha fet no han estat rebuts precisament amb els braços oberts. Fa poc, el diari Ara li preguntava si tornés a tenir una escopeta de joguina, qui posaria a la diana, tretze anys després...: "Qui hi fotria, avui? El rei actual, per exemple. Aquest sempre, de sèrie. Llavors, qui són els hereus de Millet? És molt complicat de dir. Però hi fotria Abascal, segur. I de català, Ramon Espadaler, perquè simbolitza tot el que detesto de Catalunya". Felip, Santiago Abascal i el conseller de Justícia ex d'Unió i ara al govern del PSC: Ramon Espadaler.
Domínguez sap que quan obre la boca, apuja el preu del pa. Mai no diu res debades, i tot i que ho fa amb un esperit provocador, de sacsejar consciències, hi ha qui se'l pren al peu de la lletra. "Ara dic menys burrades. Jo, si he dit alguna bestiesa, no era amb ànim d'ofendre. Inconscientment segur que m'he autocensurat, no per no tenir ganes de dir-ho, sinó per no alimentar la bèstia". Ell és conscient que "A mi no em passen ni una, l'altre dia em van acusar d'una barbaritat que no vaig dir, i mira que dic burrades". I especialment bel·ligerants amb ell són a Espanya, on "les coses es veuen diferent, a Espanya he tingut problemes grossos d'amenaces, però mai m'ho he pres seriosament, a Catalunya em coneixen més i saben que no acostumo a frenar-me quan dic coses o no tinc gaires filtres, però la gent d'Espanya és diferent".
Amenaces que fins i tot han arribat a límits com "'bueno, vamos a ir a buscarte a casa a matarte'". Ell, però, "mai m'ho he pres seriosament perquè sé que la gent s'escalfa molt per les xarxes i després, a l'hora de la veritat, res". I una de les coses que recorda que va fer indignar més al personal va ser "quan vaig dir que el que necessitava Espanya per reaccionar era un accident que es matessin els de la selecció"... Con la Roja hemos topado... En Jair entén "que pot semblar una burrada, però si mires més enllà, estàvem en un moment que econòmicament el país se n'estava anant a prendre pel sac i culturalment també, i teníem la gent enganxada al futbol i només estàvem per això. Si fas una crítica normal, mesurada, ningú es dona per al·ludit. Doncs vaig dir, ostres, anem a pujar un grau més en la intensitat i realment em vaig passar".
Una conversa que paga molt la pena.
Segueix ElNacional.cat a WhatsApp, hi trobaràs tota l'actualitat, en un clic!