La dura confessió d'un famós de la TV: "No tinc amics. Abans creia que el problema era jo"

Abril de l'any 2000. Fa 26 anys, que es diu aviat. Arribava a la tele d'Espanya, concretament, a Telecinco, un programa que va significar un abans i un després, que ho va canviar tot. El país donava la benvinguda als realities de la mà d'un programa o "experimento sociológico", com pregonava Mercedes Milá, la presentadora, que consistia en tancar en una casa de Guadalix de la Sierra una sèrie de concursants, persones que no es coneixien de res, per conviure i que els espectadors veiéssim què feien durant les 24 hores, amb tot de càmeres mostrant-los i escoltant-los. Arribava a Espanya Gran Hermano, en una primera edició que va posar l'audiència potes amunt. Una edició embrionària on hi havia gent com Ismael Beiro, Iván Armesto, Ania Iglesias, María José Galera o Jorge Berrocal.

Aquest últim va popularitzar una de les frases que romanen per sempre en l'imaginari col·lectiu, aquell "¿Quién me pone la pierna encima para que no levante cabeza? ¿Quién?". Però no va ser l'única frase icònica d'aquella primera edició. Una altra frase famosa va ser "¡Pues nos vamos los dos!". La va dir Silvia Casado, una perruquera malaguenya, que dins la casa es va embolicar, sentimentalment parlant, amb un noi gallec, opositor a la Xunta de Galícia, Israel Pita. Pita va ser el segon expulsat, i quan l'audiència va determinar que havia de ser ell qui fes les maletes, la seva companya va reaccionar així, solidaritzant-se, i marxant amb ell.

Ells dos van protagonitzar la primera gran història d'amor entre dos concursants. Però després de dos anys de relació, se separaven, uns mesos abans que naixés el seu fill en comú. Pita va continuar amb la seva vida amb una nova parella, amb qui va tenir una segona filla, i treballant com a zelador en un hospital, allunyat dels focus i del món televisiu, per sempre. El gallec, via xarxes socials, va fent publicacions i reflexions en veu alta, recordant i agraint als fans que de tant en tant li facin arribar imatges com aquesta, amb el seu icònic barret, quan concursava a GH: "De cuando me iba el faranduleo. Gracias (o quizás no tanto) por hacerme llegar cositas de estas, followers". Unes xarxes on sovint, però regala reflexions marca de la casa, ben peculiars, com aquesta altra: "La vida es como ese carrito del supermercado que tú quieres que gire para el lado correcto y el muy cabrón se empeña en llevarte por dónde le sale de los huevos. O quizás no".

La darrera publicació de Pita ha sorprès, per la sinceritat en dir que és una persona que no té amics: "No tengo amigos. Y es una sensación extraña, ya que hace tiempo (quizás demasiado) no era así. Y me dió por pensar que el problema era yo. Pensé que yo era el raro. Que el hecho de llegar ya con una edad a un sitio nuevo, me hacía no saber encajar. Que había una sensación rara, algo que no me permitía encajar en ningún grupo, y si bien con otra edad podría incomodarme esta sensación ahora, por el contrario, me hacía sentir bien. Porque me dí cuenta que la soledad no siempre llega porque nadie te acepte o te comprenda".

L'exratolinet de Gran Hermano, com els hi deia el Ferran Monegal als concursants, recorda que sovint, "Muchas de esas personas que dabas por hecho dejan de tener espacio en tu vida. Y no voy a decir que duele, porque probablemente no sea la palabra correcta, pero jode. Y jode mucho. Porque empiezas a valorar si merece la pena perder tu tiempo con gente y en espacios en los que la mayor parte del tiempo estás ausente. Conversaciones que no te dicen nada y horas perdidas. Y quería poner esto porque supongo que hay muchos por aquí a los que os pasa esto, y haceros ver que no sois bichos raros. Solamente... No teneis amigos. (Y eso está bien)":

Quan concursava a Gran Hermano, ja feia la sensació de ser dels pocs que tenien dos dits de front. I ara demostra, amb la seva sincera reflexió, que segueix sent així.