Són moments molt complicats per a Íñigo Errejón. En ple focus mediàtic, no precisament per la seva tasca política, sinó per assumptes d'índole personal, el polític ha decidit desaparèixer fins que arribi la calma. Íñigo Errejón sembla haver trobat aquest lloc on el temps avança a un altre ritme i el judici se suspèn a l'aire. Un racó diminut de la serra abulenca, gairebé invisible al mapa, on ningú demana explicacions ni exigeix titulars: Becedas.
Aquest petit municipi de la comarca d'El Barco de Ávila amb prou feines supera el centenar d'habitants en els mesos freds. Allà, entre carrers estrets i cases de pedra, l'exdirigent polític va passar part de l'estiu del 2025, quan tothom volia entrevistar-lo sobre les acusacions d'Elisa Mouliá. No va arribar sol. Es va instal·lar amb amics en un habitatge ampli del centre del poble, davant de la farmàcia, i durant dies va ser un més: sense escorta, sense discursos, sense presses. Tal com ha descobert en exclusiva el mitjà de comunicació ‘La Razón’.
Íñigo Errejón s'ha instal·lat amb uns amics i s'ha convertit en un veí més
Molt lluny de Madrid i del focus mediàtic, Errejón semblava buscar alguna cosa més que descans. Caminava a poc a poc, vestia sense pretensions i es deixava portar pels plans aliens: una revetlla improvisada, un "tardeo" en festes patronals, una ronda de tapes. A estones donava la sensació que necessitava companyia per no quedar-se sol amb els seus pensaments. No era un turista curiós, sinó algú que necessitava silenci
La seva elecció no és casual. Becedas arrossega una història espiritual i literària que la converteix en lloc de retir des de fa segles. Santa Teresa de Jesús va passar per aquestes terres a la recerca d'alleujament físic i consol interior. Més tard, Miguel de Unamuno va trobar en aquest paisatge muntanyós una manera de reconciliar-se amb ell mateix, lluny del renou polític i dels conflictes públics. Aquí, la naturalesa no jutja; simplement acompanya
L'entorn imposa una calma difícil de descriure. Muntanyes suaus, teulades rogencs, horts cuidats i una sensació constant d'estar fora del món. Unamuno va arribar a comparar el poble amb un animal adormit sota el sol, una imatge que encara avui sembla encaixar amb l'atmosfera del lloc. Per a algú que travessa un dels moments més delicats de la seva vida, aquest paisatge pot funcionar com un bàlsam.
Errejón es va deixar veure reflexiu, contingut, gairebé ensimismat. Alguns creuen que escrivia, altres que simplement pensava. El cert és que ningú al poble es va mostrar incòmode amb la seva presència. A Becedas no es pregunta massa ni es assenyala el qui arriba amb ferides visibles. La discreció forma part del caràcter col·lectiu.
Entre plats contundents, passejos sense rumb i converses sense transcendència, l'exdiputat va semblar reconstruir-se a petita escala. No per reinventar-se públicament, sinó per sostenir-se en privat. Aquí no hi ha estratègia ni relat polític. Només una pausa.
A pocs quilòmetres, altres noms lligats a la política nacional tenen arrels similars, però això pertany a una altra història. La d'Errejón, almenys per ara, s'escriu en veu baixa, entre muntanyes, lluny del judici immediat. A Becedas, fins i tot les caigudes troben un lloc on no fer soroll en tocar a terra.