Durant dècades, el món va veure a Jim Carrey un geni de la comèdia, un remolí de gestos impossibles i frases desbordants d'energia. Tanmateix, darrere d'aquesta façana de riure inesgotable s'amagava un home que carregava amb un pes que ningú no imaginava. Avui, una de les seves declaracions més impactants s'ha convertit en una autèntica lliçó de vida, un recordatori brutal que l'èxit no sempre significa plenitud. Carrey, que va dominar els anys noranta amb cintes com a Ace Ventura, La Máscara o Dos tontos muy tontos, semblava ser el símbol vivent de l'alegria. Ningú no imaginava que aquell intèrpret, capaç d'hipnotitzar el públic amb un simple moviment facial, guardava a l'interior una lluita que no tenia a veure res amb Hollywood ni amb els contractes milionaris.

Jim Carrey i la confessió que revela el costat fosc de l'èxit

A partir del canvi de mil·lenni, Jim Carrey va sorprendre amb papers més profunds, com en El show de Truman o ¡Olvídate de mí!, on va mostrar un rostre vulnerable, gairebé irreconeixible per als qui ho recordaven pels seus personatges desenraonats. Aquest trànsit no va ser casualitat, sinó el reflex d'un home que començava a descobrir que amb l'aplaudiment i la fama no n'hi havia prou per omplir els buits de l'ànima.

El 2017, en una entrevista que avui circula com un manifest contra els miratges de la celebritat, Carrey va llançar una frase demolidora: "No existeixo. Tots són personatges que he interpretat, incloent-hi Jim Carrey". Amb aquestes paraules, l'actor deixava en evidència que la seva identitat pública no era més que una construcció dissenyada per complaure els altres. Una revelació que va deixar gelats els seus seguidors i que, alhora, va exposar el veritable preu de la fama.

L'actor explica la depressió com un crit de l'ànima cansada

La seva declaració va fer impacte perquè va arribar en un moment en què ja no era l'actor frenètic dels noranta, sinó un home marcat per tragèdies personals i per una profunda lluita contra la depressió. La mort el 2015 de Cathriona White, la seva exparella, el va empènyer a un període de retir artístic en el qual va abocar les seves emocions a la pintura, deixant en les seves teles un rastre de crítica social, dolor i un desencant ferotge cap a la indústria.

En aquesta mateixa entrevista, Carrey va deixar una reflexió encara més demolidora: la depressió no és tristesa, sinó un crit del cos demanant descans. Per a l'actor, la tristesa és la resposta natural a una pèrdua, però la depressió representa un rebuig total de l'organisme cap al personatge que s'intenta sostenir davant el món. Una explicació brutal i honesta que, lluny de ser una confessió lleugera, va despullar la pressió insuportable de mantenir una imatge pública perfecta.

"La depressió és el teu cos dient: 'Fot-te. Ja no vull ser aquest personatge. No vull sostenir l'avatar que has creat al món", va dir. Paraules que, des d'aleshores, han ressonat com un mantra entre els qui qüestionen el preu de la fama. I és que la història de Jim Carrey s'ha convertit en una lliçó de vida sobre la falsedat de l'èxit, recordant que ni els aplaudiments, ni els milions, ni els titulars no garanteixen pau interior. L'artista no va dubtar a comparar la depressió amb un "descans profund", una pausa obligatòria que la ment i el cos necessiten per alliberar-se de la càrrega del personatge inventat. Una visió que trenca amb els discursos simplistes i que converteix Carrey en un portaveu involuntari d'un missatge incòmode però necessari: la fama pot ser una presó disfressada d'èxit.