Si First Dates té l'èxit que té és per la capacitat de sorpresa. Els fidels del programa de Carlos Sobera i fins i tot els paracaigudistes que de tant en tant s'enganxen a un dels capítols saben de la potència d'un espai basat en cites a cegues. És com obrir un ou kinder rere un altre, el contingut del regalet és una incògnita. Hi ha persones adorables, d'altres insuportables, uns quants friquis, més d'un sobrat i una bona colla de desubicats de la vida. Això sense oblidar, clar, els clàssics: entre ells, els catalanòfobs pota negra o, com a mínim, gent impregnada de prejudicis, estereotips i plantejaments rancis i caducs, inclosos els espectadors que comenten el xou a les xarxes. Amb tots aquests ingredients, l'amanida, el còctel o el poti-poti resultant aconsegueix el seu objectiu principal: l'amor? Il·lusos. Amb entretenir-te una horeta ja n'hi ha prou, que parlem de televisió.
La darrera entrega de l'espai ens va "regalar" un teatret d'aquest gènere tan estimat a les espanyes, el de mofar-se dels catalans. Ho va fer la Lisa, una noia veneçolana amb "las ideas muy claras", repetia, i a la que van presentar el Víctor, un paio barceloní que de clar tenia més aviat poca cosa. El català, de 42 anys, skater i pica flor (feia tota la pinta i per les coses que en deia no ens equivocarem pas) li va entrar bé pels ulls a la seva cita, però el va enxampar ràpid. Ella cerca una relació estable i seriosa, ell... encara s'ho està rumiant, i mira que han passat setmanes des que va enregistrar-se el programa. La dona, un martell mecànic de la dialèctica, li va cantar la canya preventivament, anticipant el desenllaç final: no hi hauria segona cita. I no perquè el Víctor, indecís i bien queda, no ho desitgés. Però el van rebutjar, i a més a més amb la cirereta d'un acudit sobre els catalans que de gràcia i originalitat, poqueta.
Acudit ranci sobre els catalans a First Dates, qui paga el compte?
El plató de First Dates simula un restaurant en el qual els concursants, com a mínim, sopen. Sopen i paguen: la broma surt a 20€ per cap. És molt? És poc? És irrellevant. La qüestió del compte és un element més del guió. Quan algú ha de treure la cartera li veus l'ànima. La Lisa la té tirant a fosca; va plena de clixés que estarien molt bé al segle XX... o en una cassette d'acudits de l'Arévalo. En Víctor agafa el compte i ella dispara a la primera de canvi: "¿Cúanto es? 40€. Los catalanes no invitan, yo pago". Taxàaaaan. Rialles enllaunades. El tòpic de "catalans garrepes", es veu que és internacional. Coses de l'educació hispanocèntrica, que causa estralls. El paio es queda una mica descol·locat, potser perquè va descol·locat de sèrie: "Ein?" Ella riu i el reacciona... fatal: "Si quieres pongo 30, va. Para no parecer tan catalán", mentre posa una cara molt estranya. La Lisa li perdona la vida: "No te preocupes. Podemos pagar 20 y 20. Y así cada uno está contento". Ui, sí.
Molta conya amb Catalunya, però ella queda retratada com masclista sense remei
La cosa segueix, no queda aquí. I la Lisa acaba més retratada que una altra cosa. Molta conya amb els catalans, però ella és un micromasclisme amb cames. Que coi micro, és Moby Dick. En Víctor intenta justificar que paguin a escot, "la primera..." No pot acabar, ella no calla. Parla per sobre constantment. Per dir el què? Doncs apa, aquesta cosa tan moderna de "la primera deberías ser tú". Clar, l'home que pagui, és el súmmum de la cavallerositat i bla, bla, bla. Però els catalans garrepes. Un festival, patètic. Felicitats.
Lisa se adelanta a su cita en #FirstDates26J: “Tranquilo, yo pago, los catalanes no invitan”https://t.co/Mny7mrMO6H
— First Dates (@firstdates_tv) June 26, 2023
Convidar està molt bé. Sobretot quan ho fas per aquells que paguen la pena. Aquest no seria el cas, era una cita condemnada al fracàs.