Quina relació tenen els diners i la felicitat? Som necessàriament infeliços si no en tenim? I feliços si en tenim?. Aquestes preguntes van sobrevolar aquest dijous el plató de l'Obrim fil de Xavier Sardà al circuit català de TVE. El seu imprescindible debat girava al voltant de la pasta, i el presentador català es va envoltar de gent que en té, i molta, que li va transmetre com és la seva vida sense passar penúries econòmiques i podent tenir a l'abast molts luxes i capricis gràcies al seu compte corrent.

'Obril fil' / TVE

Un dels que s'ho ha guanyat a pols, que va començar de zero, del no res, i tall a tall de pernil ha construït un imperi, ha estat Enrique Tomás. L'empresari perniler és l'home més famós que hi ha a Espanya quan es parla de la millor delícia que hi ha al món, el pernil. Tomás sap que a la vida, són més importants els petits plaers quotidians i la realització personal a base de feina que no pas amassar diners a cabassos sense cap altra motivació que la pròpia voluntat de guanyar diners. És ric, sí, però la importància que dona als diners en l'equació de la felicitat és relativa. I ho diu un home que abans de la pandèmia tenia 109 comerços on ven el seu famós producte, la darrera a Dallas, 600 metres de botiga. Diu que "en dinero soy rico porque tengo dinero desde hace mucho tiempo". Però amb molta saviesa va deixar anar mostres de l'altra riquesa, la d'esperit: "cuando tú vas a un restaurante i miras primero el plato y luego su precio, ya eres rico".

Enrique Tomás i Xavier Sardà / TVE

Tomás parla de riquesa, però sobretot, de felicitat: "Soy muy feliz, tengo 54 años, soy el menor de 11 hermanos, acabo de ser abuelo hace poco, amo a mis hijos, tengo un montón de gente a la que quiero, tengo salud...". Però Sardà volia seguir furgant en la qüestió monetària, que per alguna cosa era el leitmotiv del programa. "¿Cuánto dinero llevas en el bolsillo?". Resposta: "Siempre un mínimo de 300 euros". Diu que a molts llocs no funcionen els datàfons o no s'accepta el pagament amb targeta. No és l'únic que porta a la butxaca. També hi porta sempre sempre sempre, tres pedres. Per què?

"La primera me recuerda lo feliz que soy, la segunda, para recordar que los demás hablen, y la tercera me lo guardo porque es un secreto. Porque sin darte cuenta muchas veces metes la mano en el bolsillo y te lo recuerdan".

No està malament. Però tampoc ens desagradaria gens si cada vegada que poséssim la mà a la butxaca hi hagués una taquitos de pernil.