El que semblava ser una història d'èxit generacional en el món de l'espectacle va acabar convertint-se en un relat digne dels tabloides més incendiaris, a causa de la tensa relació entre Enrique Iglesias i el seu pare, el llegendari Julio Iglesias. Aquesta relació, que alguna vegada va semblar sòlida, es va enfonsar sota el pes de la gelosia professional, els egos ferits i una batalla silenciosa per la supremacia musical. Així, el que va començar com un acte d'independència artística per part d'Enrique va acabar en un abisme de desacords familiars que ha durat més de deu anys.
Tot va començar en l'adolescència d'Enrique, quan va decidir iniciar la seva carrera musical a l'esquena del seu progenitor. Amb tot just 500 dòlars prestats i el suport d'Elvira Olivares —la mainadera que el va cuidar després de la separació de Julio Iglesias i Isabel Preysler—, va gravar la seva primera demo. Però el que havia de ser motiu d'orgull va desfermar una ira monumental per part de Julio Iglesias, que no va tolerar que el seu fill s'endinsés en la indústria sense la seva aprovació ni tutela.
Una guerra de micròfons: gelosia artística i ferides sense curar
"Per què fas això? Estàs boig!", li hauria etzibat Julio durant una trucada que Enrique descriu com el punt de ruptura definitiu. "Per què has fet això sense dir-me'n res? Jo soc el que en sap, d'això. No aconseguiràs res sense mi", va afegir Julio. En resposta, Enrique va revelar: "Em vaig barallar amb ell, vaig fer les maletes i me'n vaig anar de casa". Aquest enfrontament va marcar l'inici d'una ruptura emocional que mai no s'ha pogut curar. Malgrat compartir llaços de sang i una profunda passió per la música, pare i fill van prendre camins cada vegada més distants... i oposats.
Ara bé, lluny de llimar-se, les asprors es van aprofundir amb l'èxit internacional d'Enrique. Mentre que Julio regnava com l'etern galant de la cançó romàntica, el seu fill conqueria les llistes globals amb un estil pop més juvenil i provocador. La rivalitat es va tornar tan notòria que quan ambdós van ser nominats al premi de Millor Cantant Llatí, els rumors sobre una tensió insostenible es van disparar com a pólvora en la premsa internacional.
El tron llatí: qui és el veritable rei de la música en la família Iglesias?
A Julio li dolia l'èxit del seu fill més del que estava disposat a admetre. Encara que públicament deia sentir-se'n orgullós, les seves declaracions deixaven entreveure una competència encoberta. "Mentre continuï pujant als escenaris, continuaré competint amb ell", va dir sense titubejos després de guanyar el premi. Darrere d'aquesta frase s'amagava un missatge clar: mai no cediria davant del seu fill i defensaria el seu tron per tots els mitjans.
Per la seva part, Enrique no es va quedar enrere. Sempre va reconèixer que la seva ambició més gran era superar el seu pare. En una entrevista que va causar enrenou, va afirmar sense embuts: "Sempre he volgut vendre més discos que el meu pare, sempre he volgut ser millor que el meu pare, ser millor artista que el meu pare...". Va ser així com aquest joc de miralls, en el qual un buscava el reconeixement i l'altre no estava disposat a concedir-lo, va acabar en un silenci absolut. Una dècada sense trucades, sense trobades, sense Nadal compartit.