Els dijous a la nit La 2 Cat emet Pla seqüència el programa d'entrevistes de Jordi Basté sense talls, ni edició, una conversa de cinquanta-cinc minuts amb un recorregut pensat pel convidat. La primera entrevista va ser un dels plats forts del format: Iñaki Urdangarin, seguidament vam sentir xerrar sense parar a Joan Laporta, després també hi va passar Sergi López, i la setmana passada ens vam deixar sorprendre amb Sílvia Abril, en aquest cinquè programa, ha sigut el torn d'Emma Vilarasau, una de les grans actrius del teatre català, santcugatenca de tota la vida, que recentment, el seu municipi, li posava el seu nom al Teatre Auditori de la plaça Victòria dels Àngels de la ciutat. Abans, però, la conversa entre l'entrevistador i l'actriu començava en un altre racó totalment diferent d'aquest, un lloc que va tenir molt protagonisme durant la seva infantesa: l'església del monestir de Sant Cugat. Allí és quan Emma Vilarasau comença el repàs cronològic de la seva vida com a nena, filla, germana, parella, mare i, evidentment, com a actriu. Atents.
Emma Vilarasau mira meravellada tots els detalls de l'església on ha viscut tantes celebracions familiars, però, només en començar, li confessa a Jordi Basté que no és creient, ni s'ha casat, i que va fer la comunió a Montserrat. La seva mare l'anomenava La dolça Emma per molts motius, era bona nena, era la germana del mig, la més pacífica, l'encarregada de posar pau. Des de ben petita que va a missa cada diumenge, però a mesura que es feia gran, es va adonar que li agradava més anar al vermut. La conversa va avançant fins a arribar a l'adolescència, i és en aquell moment quan Emma Vilarasau es confessa sobre un detall molt íntim, que també viuen moltes dones: la pressió estètica. L'actriu s'autodenominava que havia sigut una noia més aviat grassa, i explicava així com ho vivia des de casa: "Ma germana era una princesa, el meu germà era un príncep i jo era, la del mig. Sortíem a passejar i jo recordava que li deien a la meva germana: que mona, i llavors, i que simpàtica!, era jo" Emma Vilarasau confessa que no estimava el seu cos, durant molts anys va tapar-lo completament, i que es va matar de fam, per a veure's millor, però que encara ara, la bàscula està més present que mai a la seva vida: "Et peses sovint i aquestes coses?" li pregunta el Basté, i és aleshores quan l'actriu deixa anar la confessió més dura de totes: "Cada dia, això és una cosa que no he dit mai"
Emma Vilarasau narra els seus inicis com a actriu a l'Institut del Teatre, les primeres anècdotes i projectes i, evidentment també menciona tots els professionals que van confiar en ella i la van introduir en una roda d'obres, bolos que van fer relluir el seu talent, també repassa els seus grans papers com el de Nissaga de poder, la pel·lícula Los sin nombre, i un altre llarg etcètera. De camí al teatre amb el seu propi nom, la conversa acaba portant per parlar dels dos grans tresors: en Jordi i en Marc, els seus dos fills, ambdós dedicats al món de l'art. En Marc és actor com ella i va estudiar a Londres, on va fer una obra que va deixar meravellada a la seva mare: "Quan el vaig anar a veure a Londres, em va sorprendre molt, perquè clar, no li havia vist fer res mai, i de cop, vaig flipar, vaig pensar, ostres, quin xaval!"
L'altre fill és en Jordi, músic i professional de la bateria, així ho explicava la Vilarasau: "L'altre és músic, molt bé també, és bateria, ell va marxar a estudiar a Londres i si ha quedat, el que passa és que va reconduir la seva carrera perquè de bateria, guanyar-se la vida és com molt difícil, i és sound designer de videojocs, és molt feliç ara, li agrada molt" Tot i això, l'actriu també explica l'altra cara que han viscut els seus fills, i tota la resta de professionals que es dediquen al món de l'art: "S'ho ha passat malament perquè són mons difícils, també aprens. Jo al principi pensava: no, no, no s'ho poden passar malament, els volia protegir, i un dia aprens que s'ho han de passar malament, que se l'han de fotre, que han de patir, i això que és tòpic això que dic, però a mi em va portar un temps assimilar-ho" confessava Emma Vilarasau des del seu punt de vista maternal.
La conversa acaba en un altre racó que l'actriu coneix molt i molt bé, segurament, és una de les persones que més el domina: l'escenari, i no un qualsevol, l'escenari del Teatre-Auditori Emma Vilarassau de Sant Cugat, on l'han aplaudit tantes vegades i on continuaran fent-ho per molt temps més.
Emma Vilarasau, magnífica.
Segueix ElNacional.cat a WhatsApp, hi trobaràs tota l'actualitat, en un clic!