Fa dies que els recomanem que passin pel programa Aquí Catalunya a SER Catalunya, conduït per la Marina Fernàndez. Especialment, per una de les seccions que més paguen la pena, aquella en la qual tres VIPS comparteixen estudi i expliquen alguna situació peculiar, increïble o extraordinària, alguna experiència viscuda... o inventada. I és que la secció es diu 'Sembla mentida', i la gràcia és que de les tres celebrities, dues expliquen històries de veritat, que sí han passat, i l'altra se n'inventa una. I recentment, qui s'ha sotmès al judici dels companys de taula i els oients han estat els periodistes Xavier Pérez Esquerdo i Elisenda Roca i el xef Raül Balam.
Quedem-nos amb la història que ha compartit la presentadora, històrica del Cifras y letras, i actual veu del concurs Saber y ganar de l'incombustible Jordi Hurtado, i autora de preciosos llibres infantils.
I el que li va passar, que gairebé la palma, "vaig estar a punt de morir", va tenir lloc justament en l'època en la qual presentava el concurs de TVE. Any 1995 o 1996, "perquè jo encara no tenia criatures". L'Elisenda va anar fins a Cuba acompanyada dels seus dos germans. Van agafar un vaixell i van decidir fer una immersió, fer submarinisme. Agafar la bombona d'oxigen i endinsar-se dins la bellesa de la mar caribenya. Una excursió que van fer, evidentment, acompanyats d'instructors i d'altres viatgers que també s'hi van apuntar.
Roca recorda com si fos ahir que un d'aquests era una mena de flipat, un "belga que es pensava que era Jacques Cousteau". Explica que "havíem fet diferents immersions al Carib i aquell dia ens portaven a un lloc preciós. Quan van començar a baixar, tot eren cortines de sardines, anemones, colors meravellosos...". Baixant, baixant, el Cousteau d'Hacendado "es fica per un tub natural i va seguir baixant, jo i la meva germana al darrere, i els instructors també". Anaven baixant "i aquells colors, aquell silenci, aquella ingravidesa, aquell sentir-te lliure, tot és bonic... penses: 'jo vull ser peix, jo vull viure aquí'".
De cop i volta, però, va veure una mirada de perplexitat als ulls de la seva germana Clara, "li saltaven gairebé... M'ensenya el profundímetre i marcava el tope, 50 metres". L'Elisenda diu no patia claustrofòbia, sempre i quan "sàpiga que puc sortir dels llocs, dels ascensors o els vagons de metro. I quan agafo un avió, sempre porto un Tranquimazin a la bossa de mà". Però, és clar, veure's a tanta profunditat li va fer agafar pànic: "m'adono que estem a més de 50 metres, faig gest que no estic bé, ve ràpidament un instructor i m'arramba cap a la paret i m'intenta distreure de la mort segura, perquè jo el que volia era anar cap amunt, i això seria descompressió, em rebentarien els pulmons i moriria. Em va agafar un atac de claustrofòbia... de cop i volta volia treure'm la màscara i respirar, i sota l'aigua és bastant complicat".
Al cervell de l'Elisenda hi havia un debat intern, "havíem d'anar fent aturades i jo pensava que no podria aguantar-ho. Era preciós el que tenia, però jo només volia sortir d'allà. Tenia oxigen per arribar a dalt, però era mitja hora, obligatòriament. Finalment, entre dos em van anar agafant, controlant, va passar un tauró, em vaig començar a distreure i a intentar tranquil·litzar-me", agraïda per sempre als seus dos germans, que l'anaven ajudant, i maleint per sempre més el flipat belga que va anar baixant i baixant fins a arribar tan lluny.
Una Elisenda que pocs anys després d'allò va decidir penjar les botes, o en el seu cas, la bombona d'oxigen, ja que no busseja des de l'any 2000.
Segueix ElNacional.cat a WhatsApp, hi trobaràs tota l'actualitat, en un clic!