No tothom recorda un Eduardo Casanova adolescent. Molts s'han quedat amb la imatge de l'artista provocador, del director que incomoda, del noi vestit de rosa a les catifes vermelles. Però abans de tot això hi va haver un nen que va deixar el col·legi amb tot just 14 anys per ficar-se en un plató que, encara que semblava un joc divertit, era una feina. I aquí hi ha el punt: Casanova va començar a treballar com si ja fos gran, quan encara no sabia ni qui era.
Ell mateix ho ha contat alguna vegada, sense dramatisme però amb un pòsit de malenconia. Mentre els seus amics passaven les tardes estudiant o jugant, sortint de festa, ell memoritzava guions, encadenava jornades interminables i descobria que la popularitat té una lletra petita que ningú es molesta a explicar. “Vaig aprendre més en un plató que en un col·legi”, va dir. Una frase que sona a reivindicació però també a comiat: la d'una infància que va acabar abans d'hora.
Aquell ritme, que aleshores semblava normal, avui es mira amb un altre filtre. Ser famós tan jove implica exposar-se a mirades, a opinions, a exigències impossibles de gestionar amb una ment encara en construcció. En el cas de Casanova, aquella acceleració vital va deixar cicatrius silencioses. Potser per això, anys després, és tan insistent a assenyalar el que la societat prefereix ignorar: la pressió, l'exigència constant, el judici fàcil
Eduardo Casanova presenta una nova sèrie amb crítica social
La seva sensibilitat estètica, tan vinculada als marges, podria entendre's també com un reflex d'aquest creixement desigual. Mentre altres actors que van començar de nens van intentar “encaixar” a tota costa, ell va agafar un altre camí: va abraçar el rar, l'incòmode, el que no dóna likes. Potser perquè ell mateix es va sentir així durant massa temps: diferent fins i tot quan ningú no el veia.
Avui, amb més maduresa i menys ingenuïtat, Casanova parla d'aquell passat sense rancor, però tampoc amb nostàlgia. Sap que aquella adolescència accelerada va condicionar la seva manera d'entendre l'art i la vida. No és casual que les seves pel·lícules estiguin plenes de personatges vulnerables, cossos no normatius i situacions que incomoden. Ell coneix de primera mà el que significa viure amb la sensació de no pertànyer del tot
Al final, darrere del polèmic, de l'excentric, del provocador, hi continua havent aquell nen que mai no va tenir temps per ser-ho. I, d'alguna manera, tota la seva obra sembla un intent de dir-nos precisament això
