La història de David Cameron sol explicar-se des dels despatxos, els discursos i els anys al capdavant del Govern britànic. Però la seva vida, més enllà de Downing Street, està marcada per un episodi íntim i devastador que va condicionar per sempre la seva manera de veure el món: la mort del seu fill gran, Iván, quan tot just tenia sis anys.
En els últims dies, Cameron ha tornat a ocupar titulars per un motiu diferent. Ha revelat que pateix càncer de pròstata. L'afronta amb calma i amb un tractament ja iniciat, però també amb el suport imprescindible de la seva esposa, Samantha, i dels seus tres fills menors. Una família que, com ell admet, ha après a sostenir-se en els moments difícils.
El seu diagnòstic va arribar gràcies a la insistència de Samantha, que el va empènyer a fer-se proves en notar senyals que ell preferia ignorar. Ara, després d'una teràpia focal que ha frenat la malaltia, Cameron descriu la importància de tenir els seus a prop. No és el primer cop que la seva llar es converteix en el seu únic refugi.
La vida de David Cameron va canviar radicalment el 2002
Perquè si hi ha un esdeveniment que el va travessar per dins, va ser el naixement d'Iván el 2002. El petit va arribar al món amb síndrome d'Ohtahara, una malaltia neurològica extremadament rara. Les convulsions van aparèixer des dels primers dies. Les crisis epilèptiques eren diàries. El desenvolupament, molt limitat. La fragilitat, constant. Aquell fet va transformar per complet la vida familiar.
Cameron recorda en les seves memòries com aquell cop va desmuntar qualsevol sensació d'invulnerabilitat que pogués tenir. Havia viscut sempre convençut que el món funcionava d'una manera ordenada. La malaltia del seu fill va desmuntar aquella idea en qüestió de setmanes.
El món se li va aturar el 2009
Els anys següents van ser una cadena d'hospitalitzacions, cures especials i nits sense dormir. L'Iván vivia amb dolor, i els seus pares, amb una preocupació que mai no tenia descans. El 24 de febrer de 2009, el seu cos no va resistir més. Tenia sis anys. El seu pare ho explica amb una frase que resumeix l'insuportable: perdre un fill és “com veure el món aturar-se”.
Aquesta tragèdia gairebé trenca el seu matrimoni. Ho han reconegut tots dos. La pressió pública, el ritme polític, la sensació d'impotència… tot es va acumular. Hi va haver moments en què semblava que no podrien sostenir-se. Tanmateix, ho van fer. Samantha, discreta però ferma, es va convertir aleshores, com ara, en la columna vertebral de la família.
Després de la mort d'Iván, van arribar els tres fills que avui formen el nucli de la llar: Nancy, Arthur i Florence. Cadascun va créixer amb l'ombra del germà que no van conèixer plenament, però també amb l'exemple de dos pares que van saber reconstruir-se des del dolor.