Fa uns anys, el 2022, ens va emocionar a tots explicant a l'Islàndia de l'Albert Om a RAC1 què li passava i per què va haver de deixar de treballar. Una malaltia degenerativa que té als ulls, una patologia que fa que pràcticament no pugui veure-hi gens: "Veig el que vull veure. Els meus ulls tenen retinopatia degenerativa. Busco la manera de veure alguna cosa que em recordi a tu. Busco a través del camp visual allò que m'identifiqui amb el teu record i la teva imatge. Si et miro fixament, ara mateix no et veig", eren les seves colpidores paraules. Es tracta de l'estimat Christian Garcia, periodista de raça, dels que ja no queden, que portava tota la vida fent periodisme, especialment, periodisme esportiu, i treballant amb noms com com José María García, Jordi Basté, Josep Cuní o Joaquim Maria Puyal. Va ser cap d’Esports de TV3 i Catalunya Ràdio, i l’última feina que va tenir va ser la de director de l’Àrea de Desenvolupament de Negoci Audiovisual de la Corporació.
El Christian potser té una malaltia degenerativa severa als ulls que fa que no hi vegi, però el cap el té molt ben posat. Un tipus que desprèn bonhomia i seny, que ha continuat col·laborant en programes de televisió com el Tot es mou de l'Helena Garcia Melero, analitzant diferents qüestions del dia a dia. Aquest dijous, per un dia, ell ha estat el protagonista. Perquè la Júlia Peguera ha sortit al carrer del braç del Christian per mostrar als espectadors com és un dia qualsevol convivint amb aquesta malaltia en una ciutat com Barcelona: "Quan observes com és el paviment, i que aquest és tàctil, a través del bastó, veus que ens dona moltes indicacions per poder funcionar. Veiem a través de la vibració del bastó amb el paviment del terra: si podem anar a la marquesina del bus, si podem anar a la zona de pas d'un semàfor...", diu Garcia.
El Christian, a banda del bastó, té un aparell que prem abans de creuar, "i ara sonarà perquè nosaltres puguem passar, ens avisarà. Fins i tot, a Europa, jo m'he endut aquest aparell i m'ha funcionat fantàsticament bé. El paviment està perfectament indicat per donar la informació correcte a les persones que anem amb bastó". Però què passa quan es troba unes obres?: "És la selva, és com si ens trobéssim en mig d'una gimcana. Si no tingués ningú que m'ajudés, he d'anar resseguint el bastó picant la tanca per no perdre la referència. Hi ha moltíssima gent que davant de segons quina situació em diu 'Necessita que l'ajudi?'". Admet que de vegades, "hi ha gent que t'agafa com si fos el seu fill per creuar el carrer, no cal. Una fórmula és posar el colze, i jo m'agafo i noto que he d'acompanyar la persona". Considera essencial el curs de mobilitat amb el bastó, "que jo sempre dic que és com treure't el carnet de conduir".
Transport públic. De vegades hi ha la sort que hi ha ascensors amb els botons amb braille, però baixar escales, "amb el bastó identifico on és el graó. I un detall que desconeixia: el vagó té un color diferent del de les portes, perquè les persones amb baixa visió identifiquem que hem d'entrar pel lloc corresponent". A l'autobús, la informació de quan passen no la pot veure, però a mà dreta tenim un codi, un QR de colors, que li indica amb una veu quin autobús ve i cap a on va. "Una de les meves grans obsessions va ser adaptar-me molt ràpid a les noves tecnologies per poder fer tot allò que em permetés fer tot allò que feia abans de perdre la vista, més o menys, de manera mínimament autònoma".
Christian Garcia, un exemple.
Segueix ElNacional.cat a WhatsApp, hi trobaràs tota l'actualitat, en un clic!