Té la cella més famosa de la televisió perquè, segons ens explica per a EnBlau, el programa ¿Quién quiere ser millonario? era un espai de primers plans i "el llenguatge no verbal va adquirir molta importància". Per aquesta raó, la seva intuïció el va portar a treure profit de la seva expressió corporal i llenguatge no verbal i "a poc a poc, aquella cella que semblava suggerir dubte o interrogar fins a l'extrem el concursant, va començar a calar en el públic i em vaig convertir en la cella més famosa, fins que va arribar Zapatero".
Proper, natural, espontani i divertit, així és Carlos Sobera. Nascut a Baracaldo (Biscaia) va fundar el grup de teatre La Espuela, amb qui va representar la seva primera obra 'La Dama de l'Alba' el 1980. I és que per a l'actor i presentador, el teatre és "la mare de totes les arts" perquè li permet "tenir contacte directe amb el públic". En cas de no ser així, no se "sentiria artista complet".
Es va donar a conèixer en l'àmbit espanyol el 1997 actuant en la mítica sèrie de Telecinco Al salir de clase. I dos anys més tard es va posar al capdavant del concurs de Telecinco 50x15. Des d'aleshores, Carlos no ha parat de treballar i ara ja és un més a les nostres cases.
Sobera, que diu que aquest any "serà intens" però que l'afronta "amb molta il·lusió i ganes", es troba representada fins al març l'obra de teatre 5 y acción al teatre Reina Victòria de Madrid, de la seva propietat des de 2016. A més, li continuarem veient al capdavant de First Dates, programa en el qual està "molt còmode", i començarà Volverte a ver, un nou programa a Telecinco.
First Dates ha estat un nou registre per a tu, què t'aporta?
En el seu moment era un repte total perquè era canviar de registre, encara que em venia molt de gust fer-ho. La meva intenció, a més a més, era mostrar que, a part de fer xou i concursos, podia fer un altre tipus de gènere perquè, de vegades, no sempre, et col·loquen una etiqueta de la qual és molt difícil sortir i per a mi era important i em venia molt de gust fer-ho.
Considero que durant tot aquest temps he après molt. En dos anys he parlat amb milers de persones i això m'ajuda a naturalitzar molt més les coses, a ser més comprensiu i a tenir menys prejudicis. Crec, també, que m'ha posat en contacte amb un sector del públic molt jove, entre els 14 i 25 anys, que no és tan seguidor dels formats que feia anteriorment. Amb la qual cosa, el programa ha rejovenit el meu propi target i m'ha reinstal·lat davant l'opinió pública. M'ha vingut molt bé. Crec que va ser un encert apostar per Cuatro, per Mediaset i per First Dates en concret.
Carlos, quins polítics portaries a First Dates?
Hi ha possibilitat de portar-ne molts [riu]. En el seu moment caldria haver portat a Pablo Iglesias i Íñigo Errejón perquè estaven discutint massa i a punt separar-se, si és que no s'han separat. Crec que allà era possible una reconciliació.
I ara, amb tot aquest conflicte del procés català i altres, estaria bé organitzar una cita a cegues entre Mariano Rajoy i Carles Puigdemont a veure si es reconcilien i de passada, ja que donen una mica de tranquil·litat i serenitat a tots.
Parlant de Puigdemont i Rajoy, com veus la situació política de Catalunya?
Em produeix pena perquè m'agradaria que estiguéssim tots junts. Espanya és un país que s'ha format, històricament, a base d'unió i consens, encara que hem tingut moments de discòrdia. Crec que, en general, Espanya ha estat la formació de molts regnes. Em fa pena que hi hagi una comunitat que pugui sentir-se discriminada o relegada i que tingui sentiments d'independència o separació. Crec que és molt viable ser diferents, com ho som gairebé tots els espanyols, però dins d'un context comú que és Espanya, un país interessant, bonic, històric i agradable per viure. O sigui que sí, em produeix certa pena.
Creus que algun dia arribarà la independència?
No et puc dir ni sí, ni no. La tendència actual a tots els països europeus és la unificació. Però d'aquí a 50 anys, igual hi ha un sentiment independentista molt més arrelat i no només a Catalunya. Potser també n'hi ha a Castella i Lleó, a Madrid, a Galícia o a Andalusia perquè ens anem distanciant i diferenciant per raons culturals, emocionals o ideològiques fins i tot.
La ideologia sempre transforma la realitat, o sigui que és possible que d'aquí a 50 anys cada un hagi de viure en un país independent i tinguem 8 països a Espanya, o 15, no ho sé. Preferiria que no perquè tenim molta història en comú. Crec que aquest és un país que té una gran història i que no som tan diferents al final. Gairebé tots juguem al mus i a tots ens agrada posar envit de tant en tant, o sigui, que tenim més en comú del que ens pensem.
Què et sembla que es vulgui investir Carles Puigdemont com a president de Catalunya des de Brussel·les?
Em sembla una presa de pèl integral. El primer que cal ser en la vida és conseqüent. És a dir, si te'n vas de Catalunya a Brussel·les perquè no vols responsabilitzar-te dels teus actes, o et fan por les responsabilitats derivades dels teus actes, doncs perfecte. Assumeix-ho i no vulguis tornar i a més a més, com a president de Catalunya, és que és absurd. En el fons, Puigdemont ha deixat abandonada a la seva pròpia gent, no té molt sentit.
I després, totes aquestes disquisicions per evitar l'inevitable em sembla absurd. Crec que és molt millor ser coherent, conseqüent i assumir les responsabilitats. Si un creu en alguna cosa, ha de lluitar per això fins al final, comporti el que comporti i crec que Puigdemont peca una mica d'incoherència.
Com a presentador has passat per totes les cadenes, què penses sobre l'actual situació de TV3?
Crec que les televisions que són públiques, gairebé sempre estan molt marcades per les directrius ideològiques dels governs que dominen les comunitats o el territori comú espanyol. Per exemple quan governava el PSOE, o ara amb el PP, en TVE es fan coses en funció de les ideologies del partit en qüestió. Crec que el missatge és molt clar i tots el compartim. Cada canal de televisió, públic o privat, hauria de tenir plena independència per seguir la seva línia editorial i, si és possible, tenir l'objectivitat més gran, sobretot, en qüestions informatives. Cada un ha de fer examen de consciència respecte de si ho fa o no ho fa, i si està assolint els seus objectius o no. Nosaltres, com a espectadors, només podem jutjar en cada moment que és el què fan.
Carlos, si t'ho proposessin treballaries a TV3?
Sí, per què no? Quin és el problema?
Carlos, com afrontes Volverte a ver?
Encara que vinc del gènere dels concursos, porto ja dos anys en el dating i em trobo molt còmode parlant amb la gent, fins i tot de temes emocionals. Afronto aquest programa amb il·lusió. A mi, al final, el que més m'agrada de la tele sempre han estat les persones corrents, les persones del carrer, parlar amb elles. Això és el que m'agrada dels concursos, és el que m'agrada de First Dates i crec que és el que m'agradarà en Volverte a ver sense cap dubte.
Vas acomiadar el 2017 presentant el programa Little Big Show, quin balanç fas?
Ha estat el programa més difícil que he fet, sense cap dubte, i amb el que més m'he divertit. Els nens són espectaculars perquè tenen moltes coses a dir-te, però és molt difícil que te les expliquin. Has de guanyar-te'ls i això, com a comunicador, implica un esforç que no has de fer amb la gent adulta. A més, has d'aconseguir la seva confiança perquè se sentin relaxats i es mostrin tal com són. I, una vegada aconsegueixes això, es mostren d'una manera sorprenent. En més d'una ocasió m'han divertit, m'han resultat ocurrents, enginyosos i amb un punt de vista de les coses absolutament natural, espontani i autèntic. Ha estat una experiència molt refrescant.
Tornaries a treballar amb nens en el futur?
Sí, de fet està plantejat. El que passa és que es va decidir fer només tres programes perquè cal tenir en compte que és molt difícil trobar nens que tinguin la capacitat de sorprendre, comunicar i d'anar a un plató. No és fàcil i a més se'ls exigeix que tinguin una capacitat de xou perquè han de fer una cosa meravellosa, o gairebé meravellosa. Fixa't que tardem sis mesos per trobar 40 nens, no et dic més.
Crec que probablement es facin uns altres tres programes per al proper any, però com a especials nadalencs. Els nens són un material molt sensible i cal treballar-lo amb molt de compte i amb molt respecte.
Al desembre vas signar un contracte de llarga durada amb Mediaset. Imagino que ha estat una bona manera de finalitzar el 2017...
Mai no he necessitat els contractes de cadena perquè sempre que hi he estat en una fent un producte m'he sentit tranquil, relaxat i confiat. En el cas de Mediaset, portava dos anys treballant a Cuatro, fins i tot en Telecinco mateix amb The Wall i Las Campanadas i no necessitava cap contracte de cadena perquè em sentia estimat, consentit i respectat. O sigui que era perfecte. Però bé, la cadena en un moment determinat em va fer aquesta oferta i em vaig sentir afalagat i la vaig acceptar gustosament. La base d'aquesta oferta, no deixa de ser que First Dates, que és el programa que bàsicament faig, afortunadament continua funcionant i li queda, en teoria, una llarga vida. Estic molt content i molt satisfet.
Per quan una foto teva al passadís de les estrelles de Telecinco?
Ja n'hi va haver. Ara estic al passadís de Cuatro amb First Dates. A Telecinco hi va haver la meva foto quan vaig fer 50x15, però vaig marxar el 2002 i no he tornat fins el 2016, amb First Dates. En 14 anys han tingut temps per retirar la meva foto [riu]. Suposo que tornarà en algun moment. De totes maneres, no és tan important estar penjat als passadissos de Telecinco, com estar penjat al cor dels espectadors. Això és el que compta. Si faig televisió és perquè la gent, des de casa, em veu i m'aprecia, si no, no veurien els meus programes. Aquest és el premi més gran que hi ha. És el que et dóna seguretat, expectativa de futur i satisfacció per la feina ben feta. És veritat que de vegades t'equivoques, però la gent t'ho perdona, saps? I aquesta és la millor recompensa.
Per acabar, quina és la teva clau de l'èxit, Carlos?
No ho sé. Tota la gent em diu que el que aprecien de mi és que els semblo natural i espontani. Al final, em posi on em posi, saben que sóc espontani i natural i que per tant, amb gairebé tota seguretat, no menteixo i sóc transparent i honest i això els agrada.
Probablement, si t'hagués de dir si tinc alguna clau d'èxit, et diria ser planer, ser, en el fons, com sóc. I això implica que hi hagi gent a qui li agradis i gent a la que no. Però crec que, en general, la gent aprecia molt que cada un sigui tal com és en la vida real i que no hi hagi personatge. Però, si em preguntessis si estic segur, aixecaria la cella i diria: "No, no estic segur". [Riu].