Una onada d'alegria per la victòria de la Selecció absoluta Femenina de futbol recorre tot el país. Impossible no alegrar-se'n ni que sigui per elles. Els vicis del futbol masculí encara no han arribat (del tot) a les noies. No pateixen programes tòxics de TV i ràdio que enverinin l'opinió pública, no hi ha entrenadors bocamolls a la sala de premsa, no hi ha joc brut, pèrdues de temps, falses lesions... Conserva aquella puresa del rugbi i altres esports que se saben minoritaris. O ja no ho són tant. Campiones del món gairebé soles. Han hagut de patir un seleccionador incapaç de recosir el que va destrossar, dividint-les (o amb mi o contra mi) i que quan han guanyat la Final surt a dir "Somos campeones" en lloc de "Somos campeonas". És lògic que el tal Vilda faci tàndem amb el president de la Federació, Rubiales, un senyor que li clava un petó als morros a Jennifer Hermoso en plena celebració. Aquesta generació de futbolistes es mereixeria una dona seleccionadora, tipus Anna Tarrès, i una presidenta. Perquè sí, la visió de gènere fa més transversal l'alegria d'aquesta copa, que transcendeix el món de l'esport. Fins i tot Letícia ha tingut l'olfacte de ser a Sidney i vampiritzar la bona imatge de l'equip aixecant ella la Copa.
Hi ha una altra victòria en aquesta alegria col·lectiva, però no es diu prou: és una victòria pel col·lectiu LGTBI. Hi ha diverses jugadores del Barça, de la Selecció o d'altres clubs que són lesbianes. Algunes ho parlen obertament, d'altres deixen que se sàpiga però no difonen la seva vida amorosa a Instagram. Cap d'elles no se n'amaga. Amb l'afegit que algunes parelles sentimentals es formen entre companyes d'equip. I tot es tracta amb normalitat. El col·lectiu de dones LGTBI no té cap altre focus tan potent com aquest i això és mèrit de les jugadores. Al futbol masculí espanyol d'elit no hi ha ni un sol jugador homosexual reconegut. El futbol femení ha trencat l'estigma i el secretisme. Ara es parla de l'amor entre noies sense cap connotació, a la societat en general i a la premsa rosa en especial. Encara queden mitjans carques, com Hola, que parlen de "amigas especiales". Aquest triomf és també per les adolescents que se senten atretes per una altra noia. Per això és tan important, i maco, un gest que ha passat desapercebut per tots els mitjans esportius i rosa. EN Blau l'explica en primícia. Mirin aquesta foto:
Fixin-s'hi bé, Alexia i Jenni celebren el Mundial amb les samarretes intercanviades i perquè es vegi clar a tot el Planeta, se les han girat, l'esquena va al pit, de tal manera que el dorsal amb el nom d'una apareix sota la cara de l'altra. Alexia porta el nom de Jenni i Jennifer el d'Alexia. L'habitual és que les samarretes s'intercanviïn amb l'equip derrotat, les angleses, però a una Final la samarreta no es regala excepte a un ésser molt estimat. I sí, Alexia i Jenni, catalana i madrilenya, van ser més que companyes d'equip al Barça. Ara Hermoso juga a Mèxic i les separa un món. Però on hi va haver foc hi ha cendres. Han pactat només elles dues de tot l'equip aquest gest per mostrar a tot el món sencer i amb orgull que encara s'estimen. Posa la pell de gallina.
La revista Hola titula el dia de la Final "Alexia Putellas y Jennifer Hermoso: su bonita amistad dentro y fuera del campo de fútbol", com volent dir sense dir. La resta de mitjans ni això. EN Blau hi veu més. Només cal fixar-se, està passant davant dels ulls de tot el món. Un orgull d'equip.