En l'univers del desenvolupament personal, pocs noms ressonen amb tanta força com el d'Àlex Rovira, autor, editor i conferenciant que ha aconseguit convertir-se en referència mundial en lideratge i psicologia de l'èxit. La seva visió va més enllà de les frases motivacionals de moda: afirma que el propòsit de vida, aquest concepte tan buscat com esquiu, no sempre és objecte d'una cerca conscient; a vegades arriba per si mateix, especialment en els moments més difícils.
L'afirmació resulta provocadora: “A vegades el propòsit neix de la ferida”. Una sentència que no només trenca amb la idea que el camí cap a la realització està pavimentat de certeses, sinó que col·loca el patiment com un mestre inesperat. En la seva trajectòria, Rovira no s'ha limitat a teoritzar; la seva pròpia experiència personal el va dur a descobrir que els aprenentatges més grans poden brollar de les pèrdues, les crisis i els desafiaments que semblen impossibles de superar.
El propòsit personal i les tres preguntes que canvien la vida
Per a Rovira, abans de córrer darrere dels somnis cal fer un exercici rigorós de descart. Les seves tres preguntes clau—“què no vull?”, “què necessito?”, “què desitjo realment?”—despullen capes de qui som i aplanen el terreny abans d'emprendre qualsevol camí. En aquesta simplicitat aparent hi batega una claredat transformadora: entendre allò que realment importa per traçar un rumb amb propòsit.
La paradoxa és clara: mentre molts intenten definir amb pressa allò que volen assolir, l'expert insisteix que reconèixer allò que un rebutja obre més portes que una llista d'objectius superficials. Així, identificar que no volem viure en ambients tòxics, mantenir hàbits nocius o romandre en treballs buits esdevé el primer pas cap a un propòsit autèntic.
Vocació, crisi i l'impacte de la ferida en l'èxit
Rovira subratlla que només una minoria té la fortuna de descobrir una vocació primerenca; la majoria de les persones ensopega amb el seu propòsit quan tot a la seva vida s'enfonsa. La malaltia, la pèrdua d'un ésser estimat, un accident o un fracàs són detonants que, tot i ser devastadors, poden reconfigurar la brúixola vital. Exemples n'hi ha de sobres: des de qui, després de superar el càncer, es converteixen en activistes de la salut, fins a víctimes de maltractament que transformen la seva experiència en suport a altres supervivents. Segons Rovira, aquest fenomen és la prova que el dolor, ben gestionat, pot convertir-se en una força creativa. No es tracta de romantitzar el patiment, sinó de comprendre que pot ser l'origen d'un servei que impacti més enllà de l'individu.
La teoria es reforça amb la cèlebre frase de Rumi: “És per la ferida per on entra la llum”. I és que, per a Rovira, la veritable alquímia del propòsit consisteix a convertir l'adversitat en una plataforma de creixement. Un hobby pot transformar-se en professió, una passió en motor econòmic i una ensopegada en l'espurna d'una nova vida. Tot i això, Rovira adverteix sobre un perill silenciós: confondre la vocació amb l'ambició desmesurada. Quan el desig d'èxit es torna tirànic, la passió pot convertir-se en càrrega. “El verí és a la dosi”, recorda, i insisteix que fins i tot allò que estimem pot enverinar-nos si es converteix en obsessió.