Un dels pòdcasts que paguen més la pena actualment és, sense cap mena de dubtes, el Què t'ha passat? que regularment regalen el Joan M. Pou i l'Albert Om als seus seguidors. Dos comunicadors excepcionals, dos periodistes, dos col·legues de professió i per damunt de tot, dos amics. Dues persones que s'entenen de meravella, que tenen converses públiques i privades absolutament indispensables, i que fa molts anys que parlen sobre la vida, sobre el que ens envolta i sobre les petites coses que de tant en tant, esdevenen grans temes de debat. I de vegades, de controvèrsia. Normalment, el Joan M. i l'Albert tenen opinions que van en la mateixa línia, opinen si fa no fa el mateix i tenen uns valors semblants. Cosa que es pot comprovar en el magnífic pòdcast esmentat.
Però de vegades, apareix damunt la taula algun tema imprevist que posa de manifest que quan un fa blanc, l'altre fa negre. I sobre les qüestions més mundanes i insospitades. En el darrer capítol del Què t'ha passat? hem assistit a una d'aquestes divergències inesperades que han engegat un encès debat a la sala. Estupefacció i perplexitat per part dels defensors d'un costum i estupefacció i perplexitat per part dels defensors del costum radicalment contrari a l'anterior. On? Com sempre, com totes les converses d'aquest pòdcast, la conversa ha tingut lloc al restaurant i cocteleria del qual n'és copropietari el Joan M., el Jok, al carrer Mallorca de Barcelona. Una conversa enregistrada, com sempre, amb públic, el passat 25 de març. Un públic que s'ha dividit amb el tema que ha sorgit espontàniament.
Explica l'Albert que abans de gravar cada capítol, abans de seure davant del públic a xerrar amb el seu bon amic, sempre ha d'anar "a fer un riu", pels nervis previs, als lavabos del Jok. Uns lavabos on passa com a molts altres establiments, que tenen unes aixetes peculiars, per dir-ho així. O que, directament, no tenen aixetes, sinó aquells detectors que deixen caure aigua quan detecten unes mans a sota d'un forat. Evidentment, com les persones netes i pulides, l'Albert, després de fer les seves necessites, es renta les mans. I aquí és on ha arribat el focus de discussió i sorpresa. Diu l'Albert: "els lavabos que tens aquí, no sé si et passa, però et rentes les mans, et poses sabó primer, tens tota la mà plena de sabor i...". El Joan M. el talla, escandalitzat: "Com? No et mulles la mà primer? En sec???".
I l'Albert: "Jo, primer, em surt el sabó, el poso al palmell de la mà, i llavors, intento obrir l'aixeta amb el detector aquell. Però sempre hi ha un moment que pateixo que no me les detectarà (les mans) i penso: 'Ara em quedaré amb tot aquest sabó aquí'. Podríeu posar una fletxa dient on et detecta les mans i on no? Passa aquí i a molts llocs, eh?". Però tot i el suggeriment de l'Om, el Pou encara està amb els ulls com a taronges per l'ordre de la seqüència de l'Albert a l'hora de rentar-se les mans. "M'ha inquietat molt la teva litúrgia, perquè jo el primer que faig és mullar-me les mans abans d'ensabonar-me-les". Divisió d'opinions a la sala. "S'han disparat de cop i volta 27 tertúlies diferents. Parelles que s'han mirat com dient: 'Si ho arribo a saber...'. I l'Albert: "Quin sentit té mullar-te-les abans, si has d'acabar posant sabó?". Resposta: "Perquè tot llisca molt més, perquè fa més escuma, una abundància amb l'aigua...". I l'Om, erre que erre: "Una de les piques no hi ha hagut manera que me les detectés". Resposta brillant del Joan M., que ha provocat una rialla generalitzada: "Si tens les mans mullades, te les detecta millor, però tu mateix".
Brillant. Per cert, aquest debat ha provocat una derivada sobre les mans del Joan M., quan va anar amb l'equip als Estats Units, quan presentava el programa Cases d'algú a TV3 i viatjava molt. En un dels viatges, "que estàvem en un aeroport dels Estats Units, Iowa o així, el senyor de l'entrada em diu, al detector d'empremtes, 'posi el dit, el polze...', i li anava canviant la cara. I em diu: 'Perdoni, però hauria de passar a un despatxet aquí al costat... és que no detectem les seves empremtes'. I jo el vaig mirar intentant posar la cara del Gat amb Botes d'Shrek, i em va tranquil·litzar, però fins que no busquéssim la manera de detectar l'empremta, tot l'equip esperant, i jo al despatxet. Van portar un altre aparell, finalment no estava a cap llista de narcotraficants".
L'Albert comparteix que "Jo accedeixo als aeroports com si portés drogues, amb aquests nervis, 'alguna cosa trobaran', ara pitarà, ara no, ara m'obriran això, arribo a dubtar de mi i de si portaré alguna cosa o no". Albert Om i Joan M. Pou, sensacionals, una vegada més. Recuperin el capítol 13 (i la resta) d'aquest pòdcast. Paga molt la pena. I abans, rentin-se les mans, primer amb aigua o amb sabó, vostès mateixos.
Segueix ElNacional.cat a WhatsApp, hi trobaràs tota l'actualitat, en un clic!