Va començar com a model de passarel·les però ho va passar molt malament perquè a París li deien que "estava grassa". Fins i tot Yves Saint Lauren en persona la va titllar de tenir "les cames grasses". Per aquest motiu, ens explica, "vaig deixar tot aquest món i vaig tornar a Espanya per estudiar interpretació". I els estudis li van valer per actuar a diverses sèries i pel·lícules, encara que la popularitat se la va brindar el paper d'Elena, a la sèrie Hostal Royal Manzanares. No obstant això, la catalana Mónica Pont assegura que ara tampoc no li plouen les ofertes i és "més complicat" guanyar-se la vida com a actriu.

Per aquest motiu, el novembre de 2016 va obrir "més el ventall" i va debutar com a escriptora amb el llibre 'No estàs sola', amb el qual afirma haver fet "una tasca social per a molta gent". De fet, ens avança que en el dia d'avui és immersa a la producció dels guions que portaran el llibre a la ficció. I com el món de la novel·la li agrada tant, ja es troba escrivint el seu segon llibre.

Té una agenda complicada, però ara està relaxant-se a les paradisíaques aigües de Mèxic. No obstant això, l'actriu i model no ha volgut perdre l'oportunitat de parlar alt i clar amb EnBlau sobre la relació amb el seu fill i exmarit, Javier Sagrera; Catalunya i la monarquia. Un trifàsic sense igual.

Mónica, com a col·laboradora puntual de temes d'actualitat a Espejo Público, com vius la situació de la teva amiga Arantxa Sánchez Vicario?

Crec que Arantxa sortirà de tots els problemes que pugui tenir perquè és una súper dona i té molta personalitat. Jo també vaig tenir una separació bastant traumàtica i li he enviat missatges de suport, dient-li que tot això se supera i que un dia vols que s'acabi el món, però l'endemà et rius de tot. I si no aprens, perquè de tot s'aprèn.

Imagino que són bones notícies que el jutge hagi dit que no haurà d'ingressar a presó provisional...

Em sembla molt bona decisió, per què Arantxa ha d'anar a la presó si no ha matat ningú? No és una persona que tingui perill de fuga, ni res, i em semblava una decisió una mica exagerada. És una persona coneguda, que viu a Miami i sempre ha donat la cara. És veritat que hi ha coses que encara s'han d'arreglar, però per a això estan els advocats. Serà que no hi ha gent que està fent coses que no són correctes i són al carrer!

Pel que m'expliques entenc que aquests dies has pogut parlar amb ella...

El problema és que no vol parlar molt amb els seus propers perquè no vol que es filtri cap tipus d'informació, i a mi em sembla una decisió molt encertada. Et puc dir que dins de tot l'enrenou, ella està bé. I si la informació ha de sortir, que surti dels seus advocats, o d'ella mateixa, que és qui ha de parlar.

No et sembla injust que no vulgui parlar amb els seus amics per por que es pugui filtrar alguna cosa?

No perquè l'entenc perfectament i li dono suport. Sé que això passarà i d'aquí poc tornarem a ser sense els marits i amb els nostres fills a Eivissa.

Parlant de fills, què tal la relació amb el teu fill Javier?

Veig el meu fill molt poquet, tot just puc parlar amb ell i costa molt mantenir una relació a distància. Encara que, el dia de demà, quan el meu fill creixi i no hi hagi ningú influint-lo negativament, s'adonarà de les coses. De tota manera, sempre estarà allà perquè sóc la seva mare i qui t'estima s'arrima.

Amb això d'influir negativament et refereixes al teu exmarit, Javier Sagrera?

Sí perquè no sóc sant de la seva devoció i segueix amb aquest odi i malvolença cap a mi. Els pares això no ho haurien de fer perquè el que aconsegueixen és fer un mal irreparable als seus fills. A més, ell ho fa d'una forma molt manipuladora i tergiversa la informació, fent que al nen li arribin coses equivocades. Per això dic que el meu fill ha de créixer i adonar-se'n de qui és qui.

Continues pensant que la situació a Catalunya pot afectar la custòdia del teu fill?

Sí i em produeix una enorme tristesa perquè el meu fill viu a Catalunya i si s'independitza, deixaria de formar part d'Espanya. La meva preocupació és saber com quedarà tot això i tinc certa por del que pugui passar, perquè el meu fill podria sortir perjudicat si guanya la independència. A més, el meu exmarit em diu que si Catalunya s'independitza se n'anirà a viure amb el meu fill a una altra part... On és la sentència que dicta que el meu fill no podria viure a Madrid, sinó a Catalunya perquè és on ha nascut? Què passarà amb les sentències dels pares separats que vivim a Madrid i a Catalunya? Els nens seran catalans o espanyols? Per què el meu fill ha de ser català i no espanyol? Em preocupa molt.

Mónica, a nivell personal, què opines de l'actual situació a Catalunya?

És molt trist tot el que han dit i fet els polítics perquè, independentment que visqui a Madrid, em sento catalana i no hauríem d'haver arribat a aquest punt de dividir-nos entre famílies i amics, i ser en una taula i no poder parlar sobre el tema. Crec que és una feina dels polítics, que estan fent molt mal, i ells sabran quins són els seus interessos i la informació que hi són i no estan donant. Moltes empreses se n'han anat de Catalunya i han deixat d'invertir. Llavors, al final penses, què els estàs venent als ciutadans catalans? Els estàs venent progrés, si el que està passant és el contrari?

Com li expliques al teu fill la situació política catalana?

El meu fill vol ser espanyol i es riu dels catalans independentistes. És un nen universal, que ve a Madrid i té amics per tot arreu. Allò de la independència ho veu bastant ridícul i alguna vegada m'ha dit que són els mateixos pares que transmeten el sentiment independentista als seus fills. De fet, la independència ha dividit els nens a l'escola, fins i tot alguns es barallen a les aules... Tot és ridícul, la veritat.

FOTO 1 (3)

GTRES

Alguna vegada t'han menyspreat per ser catalana i viure a Madrid?

Sí, sobretot gent de Girona perquè allà són més tancats. Em diuen que sóc una catalana renegada, que ja no em volen a Catalunya i que quina vergonya que sigui catalana i pensi i digui el que dic. De tota manera, no hi ha res que els catalans independentistes em puguin dir per les xarxes i m'afecti.

Lucía Etxebarría sembla que sí que et volia menysprear quan et va titllar d'aprofitar-te econòmicament dels homes...

He coincidit amb ella a Espejo Público i això ho va dir en una entrevista perquè prèviament jo vaig dir que, quan vam coincidir al reality Campamento de verano, ella era la concursant que tenia pitjor higiene. Tot va ser una baralla de nenes que va acabar en els tribunals, però vaig acabar guanyant-li les dues causes. A Lucía la vaig demandar per haver fet aquestes acusacions i ella em va demandar per dir que la seva higiene no era gaire bona. El graciós és que el jutge em va donar la raó, perquè va dir que això de la higiene era una percepció personal i no es podia considerar insult. En canvi, el que va dir ella sobre lo meu sí que ho era. De tota manera, ara quan me la trobo intenta ser amable perquè sap que va fer una cosa greu. Mai no li he volgut donar molta importància perquè Lucía Extebarría té un caràcter una mica bipolar, i avui és encantadora i demà t'insulta.

Però arran de les seves declaracions, diverses persones van pujar al carro i et van titllar del mateix...

Mira, sóc famosa des de fa 20 anys i tinc claríssim que en tot aquest temps he escoltat de tot, perquè tens gent a qui li agrades molt i una altra a la que no. No faig cas ni de les crítiques, ni dels afalacs. Mentre el meu dia a dia vagi bé, sigui feliç i faci feliç els que m'envolten, en tinc bastant. El que diguin els altres, no m'ho crec perquè opinar és gratis i cadascú pot dir el que vulgui. Però... tota aquesta gent que fa això, quant temps tenen per avorrir-se? Si jo no tinc temps ni per llegir les notícies meves que es publiquen, com per posar-me a opinar de gent que no conec!

Parlant de diners, vas dir que l'any 2000 li vas prestar al rei Felip VI 10.000 pessetes perquè pogués fer esquí aquàtic, ja te les ha tornat?

No, què va! Ni me les ha tornat, ni me les tornarà. A més, ja no les vull. El que passa és que aquell dia Felip no portava prou diners, i com no es creia que li anaven a cobrar per fer esquí aquàtic, ja que el seu amic em va demanar si li podia deixar diners. Llavors, li vaig pagar la seva esquiada però mai més no m'ha tornat els diners. El problema és que els membres de la Família Reial han anat sempre amb una barra increïble i es creuen que per ser qui són, no han de pagar res. És una vergonya.

Et consideres monàrquica?

No sóc gens monàrquica i considero que és un retard que a Espanya tinguem Família Reial. A més, la Família Reial s'ha desvirtuat molt i crec que no els hauríem de mantenir. És més, són gent normal i com a tal, haurien de treballar com tots. De tota manera, em cauen bé i penso que el rei Joan Carles I ha fet molt i és un bon relacions públiques. I d'altra banda, considero que Felip VI està fent molt bé la seva tasca i és un paio molt ben preparat. Per exemple, amb tot això de la independència, s'ha mullat i això a mi m'ha agradat.

FOTO 2 (3)

GTRES

Mónica, per acabar, fa poc has declarat en el marc de l''Operació Pitiusa' ...

Tot ha estat perquè el pare del meu fill va contractar un investigador privat, que em va investigar de forma il·legal i va fer uns informes. La meva exparella va comprar les meves dades, els de la meva família i de l'empleada de la llar que tenia llavors, de la Seguretat Social i Hisenda per saber què teníem, si treballàvem o, no si estàvem donats d'alta... I que aquest senyor sigui qui tingui la custòdia del meu fill, havent aconseguit la informació de forma il·lícita, és una vergonya. Aquí, al final, qui guanya? El que fot l'altre? El que busca la informació de manera il·lícita?

Amb quina finalitat s'obtenen les teves dades i secrets personals?

Perquè el meu exmarit volia obtenir informació per a la custòdia del meu fill i perquè li passés una pensió, però la finalitat no justifica els mitjans.

I com ho vas encaixar?

Amb cert enuig. Per què les meves dades han de ser públiques, quan és una cosa privada? El que van fer, de posar en coneixement unes dades privades, es diu apropiació indeguda de dades privades i és indignant. He fet les coses bé, he estat una bona mare, una bona esposa i una bona persona. Però quan l'amor s'acaba, s'acaba i hi ha un moment en què dius "prou". I allà, quan vaig dir prou, va començar l'infern. Però bé, no me'n queda cap altra que acceptar-lo i viure de la millor manera possible. El meu exmarit ha guanyat la batalla, però la guerra és de llarg fons i el meu fill creixerà i s'adonarà de les coses. És veritat que m'he perdut la infantesa i adolescència del meu fill, però ja tindré altres coses que em compensaran d'alguna manera.

T'ha fet servei aquest article? Per seguir garantint una informació compromesa, valenta i rigorosa, necessitem el teu suport. La nostra independència també depèn de tu.
Subscriu-te a ElNacional.cat