Joel Joan està triomfant amb el seu Escape Room 2 al teatre. Èxit total aquesta segona part d'una comèdia que van veure milers de catalans i que ara estan veient també a Mèxic, l'Argentina o el Perú. Tot el que toca el director i actor teatral ho fa or. És dels creadors catalans que més visió tenen, que més connecten amb el públic i li llepa un peu que diguin que ell només fa coses comercials. El Joel va de cara, i a qui no li agradi, que s'hi posi fulles. Tant en la seva professió com en la seva vida personal. Defensa allò que fa amb la mateixa convicció que defensa el seu país i la seva llengua. I quan alguna cosa no li agrada, ho diu... Cosa que no s'estila massa a Catalunya: "En aquest país passa una cosa, que costa molt dir el que veritablement pensem, és un país bonista on no volem fer mal a ningú. Als països més adults i madurs, criticar una cosa, no és negar-la. Aquí ningú té els pebrots de dir que una obra de dues hores i mitja ha estat un trunyaco. Aquí ho anem a salvar tot. Ens hem de poder dir les coses i que no passi res. Els catalans vivim a 'La habitación del pánico', no diem res, no fos cas que em fotin creu i ratlla... Ens l'anem xupant tots i ja no saps què xupes".

Gràfica i brutal definició de com és Catalunya i com són els catalans, que ha fet en una entrevista amb el Xavi Bundó al Via lliure de RAC1. I és que si una cosa bona té el Joel, és que pentina tothom quan així sent que ho ha de fer. Pentina els hiperventilats de les espanyes i pentina el tarannà català poruc i que fa bona aquella descripió de: Anem-hi, però que no se'ns vegi; diguem-ho, però que no se'ns senti; fem-ho, però que no se sàpiga". Tot i aquest excés de bonisme català, el Joel defensa i defensarà la seva llengua "i no em penso rendir. A mi no m'entra al cap la rendició en cap tema"..., però comença a estar fins el gorro d'haver de defensar el que d'altra banda, li sembla de calaix. Està fart d'haver de lluitar per parlar la nostra llengua quan això hauria de ser el més normal del món. Per això, ha deixat anar una joeljoanada marca de la casa amb una frase impactant quan el periodista li pregunta si "t'has cansat de ser català?".

"Estic cansat de ser català, des del puto primer dia que vaig néixer. És horrorós ser català. A mi és que m'encantaria ser de Cáceres", diu amb tota la intenció i sarcasme del món. Per què? "Tu saps la tranquil·litat que ha de ser llevar-te sense defensar la llengua, no patir perquè et manifestis i et fotin a la presó tres anys i mig, en un 'país lliure', no haver de lluitar per les coses més bàsiques". I és que a en Joel l'esgoten coses tan bàsiques com "haver de lluitar per la llengua anant a comprar el pa". I posa un exemple: "Una barra de quart... 'No te entiendo'... I li assenyales. I ella: 'No te entiendo'... I jo: 'Hòstia puta, per què, per què no vaig néixer a Varsòvia?'. Tia, en sèrio no pots fer l'esforç d'entendre'm? O de dir 'Bon dia'? Jo vaig als llocs aquests, dic 'Bon dia' i em diuen 'Buenos días'". I es pregunta: "Per què canviem l'idioma? Perquè el conflicte és cansadíssim. El que passa és que com deia el Flotats, s'ha de lluitar fins el final".

Un Flotats a qui li passa el mateix, tal i com va dir als mateixos micròfons.

Fem com ells dos, no ens hem de rendir mai, esperem que algun dia hi hagi un miracle i quan anem a comprar el pa o diguem 'Bon dia', ens respondran 'Bon dia' i ens donaran la barra que toca sense que ens agafi un atac de cor de l'emoció. 

Segueix ElNacional.cat a WhatsApp, hi trobaràs tota l'actualitat, en un clic!