Jimmy Jump té seguidors i detractors a parts iguals. Per uns, és un espontani professional. Pels altres, només un boig. Jaume Marquet és el nom de pila d’aquest sabadellenc que, fins al 2012, compaginava les seves aparicions estel·lars amb la feina d’agent immobiliari al Vallès. El personatge, que també va aspirar a la política municipal dues dècades enrere, ja acumula un deute de més de 100.000 euros en multes per irrompre en esdeveniments amb la seva barretina.

Abans de retirar-se però, un dels seus salts més sonats va ser el d’Eurovisió, ara fa 10 anys, quan el Tribunal Constitucional es va carregar l’autogovern de Catalunya. Llavors, Daniel Diges representava Espanya al festival amb Algo pequeñito. Ara, aquest intrús en actes multitudinaris rememora el desè aniversari de la seva proesa en el certamen, a més de revelar el seu modus operandi habitual i el nom del seu pròxim objectiu d’assalt.

Per què sorgeix Jimmy Jump?

Jimmy Jump neix per reivindicar la llibertat d’expressió.

Què significa saltar?

Estar més a prop del cel i de Déu.

Sense referències religioses, això és...

Ser lliure. És un instant que et fa sentir una adrenalina increïble. Saltar al buit sense saber el què vindrà.

Com va ser la teva primera vegada?

El 4 de juliol del 2004, a la final de l’Eurocopa entre Grècia i Portugal. Vaig llançar a la cara de Figo una bandera del Barça.

Enguany es compleixen 10 anys del teu salt a Eurovisió.

Sí, però volia haver-m’hi estrenat el 2002 amb la Rosa d’Espanya.

Per què no ho vas intentar?

M’estava preparant pel que venia...

Què et va motivar a boicotejar Espanya a Eurovisió el 2010?

Les retallades a l’Estatut. Volia reivindicar el catalanisme davant de milions d’espectadors de tot el món amb la meva barretina, de la mateixa manera que en el Mundial de Sud-àfrica uns mesos després.

Com vas orquestrar aquesta acció en el festival?

Era la primera vegada que viatjava a Oslo. No havia preparat res. Només recordo que em va venir a buscar un amic grec a l’aeroport. Aquesta persona, que celebrava una festa eurovisiva a la capital, em va regalar una entrada pel certamen, però no la vaig utilitzar.

Llavors, com vas entrar al recinte?

Vaig colar-m’hi com un espia.

Renoi!

M’hi vaig infiltrar entre els cantants fins a arribar a un camerino.

Sembla una pel·lícula.

Una hora abans de l’espectacle ja era dins de l’estadi buscant el millor lloc per poder saltar.

Sempre ho fas així?

A l’Eurocopa del 2004, per exemple, em vaig fer passar per membre de la presidència de Portugal perquè volia trepitjar el camp de futbol.

Com vas esquivar tants obstacles a Eurovisió?

Arribar al peu de l’escenari no va ser fàcil. Vaig trobar una càmera sense operador molt a prop de la pista. Havia de camuflar-me rodejat d’entre tanta gent acreditada. Qui m’hauria dit que trobaria el meu amagatall abans de sortir a escena.

Aquell treballador no va tornar...

Patia molt. De fet, no sabia on s’havia ficat. Potser al bany. Si hagués tornat, segur que hauria sigut detectat i retingut per la policia. Mentrestant, ja sonava la cançó d’Azerbaidjan. La següent actuació era la d’Espanya.

I arriba el minut d’or.

Vaig sortir disparat com una fera a guanyar la partida. Em vaig posar al costat de Daniel Diges, agenollat, i el vaig saludar de tal manera que semblés que formava part del número. La meva sorpresa va ser quan la resta de figurants em varen seguir el rotllo. Ho havia aconseguit!

 

Com et vas sentir?

Era l’home més feliç del planeta. Volia formar part d’aquella coreografia.

Acte i seguit, els guàrdies de seguretat et van empaitar.

Sí, em van dur directe a la presó i vaig haver de pagar una multa de 1.800 euros que va abonar un senyor que s’havia quedat sorprès de la meva acció.

Ni 24 hores de reclús.

L’endemà, em va venir a buscar l’home que havia pagat la meva sanció. Només em va demanar ajuda per a fer un anunci pel seu casino virtual.

Liquidada la pena però, va tornar a sonar l’alarma.

La policia del país em va retornar a Catalunya perquè es pensava que assaltaria un acte dels Reis de Noruega aquells dies següents a Eurovisió.

Te’n penedeixes del que vas fer?

No, perquè l’únic que vaig fer va ser concedir un desig a Diges.

Quin desig?

Ell volia cantar dues vegades la seva cançó.

Com a guanyador, no perquè li boicotegessin la seva actuació...

Tant me fa. Gràcies a mi, va poder complir el seu somni.

El públic no ho recorda de la mateixa manera.

Els mitjans de comunicació, llavors, van veure en mi un enemic i em varen silenciar. Jo només volia expressar el meu esperit lliure.

Hi ha gent que considera aquests salts una bogeria. Què els hi diries?

Que saltin amb mi i alliberin toxines.

Com és la vida actual de Jaume Marquet?

Treballo en una granja cuidant cavalls a Hamburg, al nord d’Alemanya.

Tornaràs a fer nous salts?

M’agradaria posar-li la barretina a la Rosalia. Seria una reaparició triomfal.