La directora de cinema Isabel Coixet està sent molt protagonista les darreres hores no només per la seva activitat professional, sinó també per les seves opinions sobre el conflicte entre Catalunya i Espanya. La cineasta ha rodat un film sobre el primer matrimoni lèsbic a Espanya, Elisa i Marcela, però la metàfora cinematogràfica que ha emprat per definir la situació a Catalunya no té res a veure amb amor i sí amb terror.
GTRES
Perquè la directora de pel·lícules com La librería, La vida secreta de las palabras o Cosas que nunca te dije està dient coses que mai havia dit abans, empesa pel que ella considera un "ambiente catalán irrespirable", tal i com va dir a un festival de literatura de Segovia. Allà, va anar més lluny i va assegurar sentir-se invadida pels llaços grocs, amb un zasca cap al president de la Generalitat: "a mí no me gusta ver todos los árboles de mi calle llenos de plásticos. Me siento asfixiada de tanto plástico. No entiendo cómo gente independentista que considero inteligente escucha un discurso de Torra y les parece siquiera humano”. Ara, Coixet ha continuat donant el seu punt de vista sobre el que passa a Catalunya. En la presentació al Festival de Sant Sebastià d'un avançament del que serà la seva nova proposta per a la gran pantalla, la directora ha assegurat que se sent com a la pel·lícula La niebla.
Basada en una història d'Stephen King, el film explica com un grup de persones es queden tancades en un hipermercat d'un poble, aterrides mentre unes criatures mortals passegen per l'exterior a través d'una densa boira. Una sinopsi que Coixet fa seva per explicar com se sent a Catalunya: "me siento como en 'La niebla', en un supermercado donde fuera hay mucha niebla y muchos zombies". La directora no especifica si els zombies que caminen entre la boira són només indepes, unionistes o uns quants de cada bàndol. "En Cataluña todo continúa enrarecido y neblinoso", ha afegit. Potser Coixet no recorda que el film en qüestió també aportava una altra lectura: dins el supermercat, els humans que hi havia tancats podien ser pitjors que les criatures de l'exterior.
Sergi Alcázar
Això sí, assegura que de tot plegat s'ha beneficiat, "me ha venido muy bien currar como nunca lo había hecho. En realidad es muy difícil saber lo que piensas de las cosas. Yo ahora estoy con 'Elisa y Marcela' e intento sobrevivir. Una de las maravillas de ser director de cine es que cuando ruedas una película, el mundo no existe". Coixet es mostra al·lèrgica a les banderes, se suposa que les de qualsevol país i les que tenen a veure amb reivindicacions. Precisament parlant de la història que explica a Elisa y Marcela, diu que "De las banderas estamos todos hasta el mismísimo, no quiero banderas porque soy alérgica a ellas y la película tampoco lo es". Potser és al·lèrgica a les banderes, però no a fer declaracions polèmiques que no deixen indiferent ningú.