De nom basc i orígens gallecs, Itziar Castro (Barcelona, 1977), ha treballat a les ordres de directors com Paco Plaza, Pablo Berger o Álex de la Iglesia. Ha fet cinema, televisió, teatre, burlesque o cabaret, i ha cantat per a Susan Sarandon i al costat de Glòria Gaynor. Després de dues dècades escarrassant-se, el 2017 s'ha convertit en un any dolç per a ella. Ha rebut el Premi a Millor actriu al Festival de Cinema de Terror de Buenos Aires per Matar a Dios (Premi del Públic Sitges 2017), és una de les nominades als Goya 2018 com a millor actriu revelació pel seu paper a Pieles, i està rodant la pròxima temporada de Vis a vis. Aquesta cantant que balla, aquesta ballarina que actua, aquesta actriu de terror, comèdia i drama, és el que Paquita Salas (la sèrie que no puc deixar de recomanar aquest any) anomenaria "l'actriu 360": ho defensa absolutament tot.
Parlem amb ella de físics no normatius, del paper de les dones en la indústria del cinema i de la seva nominació als Goya. Aquest any, a les 86 nominacions masculines s'enfronten les 30 adjudicades a dones per l'Acadèmia.
Enhorabona per la teva nominació als Goya, te l'esperaves?
La veritat que tenia la il·lusió que sortís i les ganes també.
Pieles és una pel·lícula molt arriscada, difícil de digerir i, a estones, incòmoda per a l'espectador. Què vas pensar quan et va arribar el guió? Vas tenir dubtes per participar en la pel·lícula?
Jo vaig formar part de la prèvia a Pells que és el curtmetratge Eat My Shit, en el qual ja hi sortim Ana Polvorosa i jo, i que després es va convertir en una seqüència de la pel·li, així que ja no m'agafava de nou. De fet, quan em va arribar el guió, el que vaig veure és que havia crescut molt més aquesta idea del curt i la meravellosa destresa que té l'Eduardo per descriure moments i personatges realment complexos. I vaig pensar que era molt arriscat i molt difícil... però el que ens va passar a tots els actors és que l'Edu és capaç d'explicar-nos el perquè de cada cosa d'una manera tal que al final no et dona peu que diguis "no". Encara que et porti fora de la teva zona de confort, que és el que va fer amb la majoria dels actors, et deixes portar perquè el que a priori podria haver estat un hàndicap, s'acaba convertint en una cosa meravellosa.
La intenció de Pieles està clara: reivindicar els físics no normatius i el seu espai. Creus que és important que es faci aquest tipus de cinema?
Crec que és important que es faci el cinema que cadascú vulgui explicar. En aquest cas és cinema d'autor. L'Edu és un autor que té un segell molt concret, una idea molt concreta, un look... i el que vol és explicar que en la diferència està la vida, i la varietat que no tots hem de ser iguals. En realitat, si treus totes aquestes capes de persones deformes, és una història d'amor i desamor de les que ens passen a tots.
El cinema comercial és bastant inflexible pel que fa als cànons de bellesa, de fet és un dels planters de guapes (i guapos) oficials. T'has trobat amb molts problemes al llarg de la teva carrera pel teu físic?
Evidentment sí, però no només en aquesta professió, en la vida en general. Ser una persona XXL en una vida S, és molt complicat. No caps en gaires llocs, els seients no estan pensats per a certs culs, i evidentment m'he trobat això. He de dir que en la professió he tingut la sort que, encara que és cert que no hi ha tants personatges per a gent de talla gran, tampoc no hi ha tantes actrius amb aquest perfil. A mi el meu físic m'ha ajudat perquè em fa estar en un grup reduït de persones que accedeixen a certs personatges. És veritat que en el cinema i en l'art en general hi ha un tema de cànons de bellesa, però si ets diferent també pots destacar. Li ha passat a gent com Rosi de Palma i ara em passa a mi. Els problemes es noten molt més en el dia a dia. A mi hi ha gent que m'ha insultat pel carrer i al saber que era actriu han vingut a demanar-me un autògraf després.
Sempre dius que t'estimen pel teu físic. Al final et passarà com Mario Casas, que està fart que el valorin pel seu físic.
Mario és un noi meravellós, encantador, treballador i realment és molt més que un físic. Ell ja ho està aconseguint i demostrarà que és un gran actor i no només una cara bonica. En el meu cas moltes vegades m'han trucat els meus representants que han parlat amb directors de càsting en rebre el meu material per primera vegada i els han: "dit oh és molt bona, pot fer més coses que de gorda!". Doncs sí, no només soc gorda, també soc actriu i també porto molts anys en això. Jo he tingut la sort que he arribat a personatges còmics, dramàtics... i he fet terror, cabaret, circ o musicals. Evidentment és perquè puc sostenir tots aquests estils.
itziarcastro.com
En el cinema espanyol els personatges femenins representen el 37% davant el 62% dels masculins. A Hollywood, la proporció encara és pitjor: de cada deu personatges, només tres són dones que parlen. Encara que és veritat que el nombre de dones protagonistes està pujant tímidament en els últims anys, encara sou l'aclaparadora minoria. Per què hi ha tan poques històries protagonitzades per dones i a qui li hem de donar la culpa?
Els òrgans de poder segueixen estan copats per homes, des dels presidents del Govern fins als representants de la Cultura. Per exemple, fins aquesta legislatura Barcelona no havia tingut mai una alcaldessa. Fan falta dones en càrrecs de poder que decideixin quins guions i quines pel·lícules tiren endavant. Perquè sí que hi ha guions escrits per dones, sí que hi ha guions que parlen de dones i sí que hi ha directores dones. Isabel Coixet ha fet una pel·lícula que és cent per cent femenina, La Libreria, i que té 12 nominacions als Goya. Però la major part dels projectes no veuen la llum. De fet, la mateixa Coixet té un projecte meravellós parat des de fa cinc anys perquè no troba finançament.
Encara es continua pensant que les pel·lícules o les ficcions televisives protagonitzades per dones són per a dones, per ser consumides exclusivament pel públic femení? Seguim que el masculí és sinònim de "l'universal"?
Exacte, però vull rebatre aquest argument. Ara mateix estic rodant la sèrie Vis a vis i crec que ja té gairebé més públic masculí que femení. Ningú no diria que és una sèrie femenina. Tanmateix, és totalment femenina perquè la majoria dels personatges són dones i hi ha molt pocs homes. Aquests arguments són sempre per treure'ns una mica del mig.
Fa uns dies, Clara Lago va reconèixer que havia cobrat menys de la meitat que els seus companys homes en Ocho apellidos vascos. Es nota també aquesta diferència salarial?
Sí, i no només es discrimina les actrius per ser dones. Les actrius secundàries i de talla XXL, encara cobrem menys. És evident que els homes continuen cobrant més.
I com s'arriba a aquesta situació tan discriminatòria per a les dones? O més ben dit per què no surt?
El tema és que aquí els contractes els gestionen els representants o els mateixos actors. És cert que la negociació amb els homes sempre és més fructífera que la negociació amb les dones. En teoria, tant les associacions d'actors com les de directors tenen estipulades unes bases salarials equitatives per a homes i dones que impedeixen de pagar menys a unes que a altres. Però la realitat és que en el moment en què es comença a negociar, als homes se'ls fa més cas, i se'ls posa més pasta a sobre.
Parlem de Vis a vis, una sèrie que transcorre en una presó de dones i on cap no és el que aparenta. El teu personatge es diu Goya, quina casualitat...
Sí, sembla premonitori, no?
És un personatge bo o es passarà al costat fosc?
No us puc avançar gaire de Vis a vis perquè tinc prohibit explicar moltes coses, però crec que farà parlar. És un personatge que no deixarà indiferent i la tercera temporada ve carregada de coses molt, molt interessants.
Aquesta tercera temporada està produïda per Globomedia amb Fox i s'emetrà només en plataformes de pagament. Què opines de l'impacte d'aquests canals en la indústria?
A mi em sembla una meravella perquè gràcies a aquestes plataformes tenim més feina perquè avui dia, per desgràcia, no hi ha gairebé produccions a nivell cinematogràfic que estiguin ben pagades. Les plataformes de pagament ofereixen més possibilitats de feina i han activat molt el sector. Realment, era molt difícil sobreviure amb la producció que hi havia abans.
Ets de família gallega, t'espera algun projecte per Galícia?
Tinc família a Pontevedra, en un poblet anomenat Vila de Cruces, a prop de Lalín. No he treballat encara a Galícia però allà tinc bons amics com Antonio Durán Morris, l'actriu Sara Casasnovas i el gran director Andrés Goteira que ara està triomfant amb Dhogs (estrenada a la secció oficial de Sitges el 2017) i amb qui pot ser que arribi a treballar en un projecte. Seria un honor per a mi memorar als meus avantpassats.
Confesso que he estat xafardejant el teu Instagram i hi ha una foto que no he pogut deixar de veure. Què se sent en tenir el cap de Jon Kortajarena entre els teus pits?
Que el món t'enveja, bàsicament. És el més maco del món i és encantador, proper i realment meravellós. Tots l'adoren.