És cert. Tenim predilecció per Amaia Montero. I sí: en un principi la felicitàvem pel rumb nou de la seva vida. Havia deixat enrere la mala llet, les actuacions insofribles, la batussa. Es va apartar de tots aquells vicis i va abraçar la vida sana, en tots els sentits. Lluïa espectacular amb el seu 'look' nou, molt més prima, rejovenida, diferent. Cert, no només era cosa del ioga, els sucs detox i la meditació; allà es notava la mà d'un cirurgià estètic. Però durant les últimes setmanes, sembla que ha perdut el control, o que ha estat posseïda per l'esperit d'un instagrammer embogit. Ni pot, ni vol parar de pujar fotografies a la xarxa, i comença a ser preocupant per diverses raons: la primera, perquè de tant mirar-la, comencem a detectar que els retocs no estaven tan ben fets. Això que s'ha fet l'ha convertida en una altra persona. Una persona amb una cara estranya.
Ara bé, això no és el pitjor de tot plegat. L'exlíder de l'Oreja de Van Gogh està exhaurint la seva imaginació, i cada cop ho té més difícil per innovar amb els selfies. L'últim, per molt que li pesi al seu aferrissat i combatiu fandom, esgarrifa. Ha saludat el mes de desembre com a una fada protectora de l'hivern, armada amb una vareta que deu concedir desitjos. Tot molt bonic sobre el paper, però l'execució fa patir: estirada al terra de la sala d'estar de casa seva, amb un llençol que cobreix el seu cos despullat i un rictus que... que en fi, és el que li han deixat. El seu somriure és, com a mínim, poc recomanable per anar a dormir tranquil. El principal desig que li demanaríem és que no s'hagués immortalitzat així. Però vaja, que és una opinió...
De ser una famosa cantant, a la fama de "dar el cante". Amaia, 'tú antes molabas'.