Pilar Eyre arriba a la redacció d'El Nacional amb el seu barret i el seu gos Brody. Es queixa, amb ironia marca de la casa, que a l'ascensor que porta a la tercera planta del diari no hi ha mirall. Va formidable, com la veuen els seus veïns de la Via Augusta a la zona alta de Barcelona, com una 'senyora bé'. La seva última novel·la, Señoras bien, Editorial Planeta, ja és un altre èxit, va per la 3a edició ara que és tan complicat acabar les tirades. A la redacció totes les seccions del diari saluden Eyre, d'Esports a Política. L'admiren com a periodista, com escriptora, com cronista d'aquesta Barcelona que tan bé coneix. Eyre vol convertir el seu Sarrià-Sant Gervasi en el Guinardó de Juan Marsé, un paisatge literari. I els seus lectors li han dit que sí. Té al cap la seva següent novel·la i suggereix que s'apropa el moment d'escriure el llibre que farà saltar la banca i la Corona: la biografia de Letícia. No autoritzada, clar. Per tant la veritable biografia. Eyre és la millor. Vídeo de tota l'entrevista:
Señoras bien... muy bien.
Van per la tercera edició. Sí, es va esgotar la primera abans de San Jordi, o sigui que a molts lloc jo anava a firmar i s'esgotava el llibre. Els últimes persones que arribaven ja no ho tenien, es diu trencar l'estoc, cosa que no havia fet mai. I després van tirar la segona, van veure que no era suficient i després la tercera
Hi ha una planta de l'edifici de Planeta a la Diagonal que l'hauran pagat amb els beneficis que ha donat Pilar Eyre amb els seus llibres, especialment amb les seves biografies dels Borbons. I ara t'has passat una altra vegada a la ficció i una ficció contemporània. Això feia molt que no ho tocaves.
Tenia ganes de passar-m'ho bé, de reflectir les reunions que jo tinc amb les meves amigues. Les nostres converses, totes les nostres aventures i desaventures amoroses, les nostres històries professionals, tot això amb una trama de novel·la. No és un assaig, els personatges són de ficció, però tot el que els passa és de veritat. Quan estava escrivint em reia sola i deia ja que no sabia que era tan graciosa. No és un assaig sobre la burgesia però he descrit l'ambient que conec: el meu barri és el protagonista del llibre. Jo vull que el meu barri sigui un barri literari. Marsé va posar el Guinardó com a literari i jo vull que Tres Torres, Sarrià i Pedralbes siguin barris també literaris i que tinguin algú que els canti. El llibre està agradant molt, per Sant Jordi em queda al·lucinada perquè a la firma dels llibres van venir gent jove i els protagonistes són grans. Bé, també hi ha una relació mare-filla molt bonica. Molts senyors que em diuen és un llibre per a dones, doncs no: als homes també els agrada. Amb aquest llibre tenia moltes pors perquè quan assoleixes certa edat, que no diré, per cert, quan assoleixes certa edat, sempre penses que l'últim llibre ja no tindrà èxit. Que diran que ja estic acabada, que aquesta tia viu de vells èxits. Llavors, el fet que estigui allà colze amb colze amb els primers, els més venuts, és un somni que m'emociona.
A Sant Jordi et va tocar firmar amb algú que vengués poc?
Aquest San Jordi es van vendre 2,000,000 de llibres. Llavors jo no me'n vaig adonar. Després sí que em venia gent i em deia ai, pobre, tenies al costat tal. Hi havia tanta gent que no podia atendre gairebé el que passava el meu al voltant, però sí que vaig ser un moment al costat d'un noi que la veritat és que no sabia qui era, un escriptor jove. Tu no saps les ganes que jo tenia de dir-li jo he estat com tu. No et preocupis, he tingut al costat José Luis de Vilallonga en aquella època. Jo deia que vinguin les meves germanes, els meus amics perquè estava sola i desassistida. I a la fira del llibre de Madrid ja ni t'explico. Era allà una hora parlant amb els llibreters, mirant el mòbil, fent veure que estava molt ocupada quan venia un comprador, l'entretenia durant mitja hora preguntant-li tot i teva mare i la teva filla, i tal i al final et deia no, si jo venia a comprar el llibre del senyor que té al costat. Tinc ganes sempre de dir-li a tot escriptor que comença: tot passa.
Ja ets una escriptora catalana consagrada. Els teus llibres ja no es tradueixen al català perquè no es venen?
Jo tenia molta il·lusió que sortissin en català. El meu llibre Un perfecte cavaller el van traduir al català i el va treure Edicions 62, que també és del grup Planeta. Resulta jo anava tota contenta als sopars amb els meus amics independentistes amb el llibre català sota del braç i em deien 'No, és que el volem en castellà, perquè la teva veu és castellana. Estem acostumats a parlar amb tu en castellà. No et sabem escoltar amb una altra veu'. A mi la meva amiga Helena García Melero quan anem a sopar em parla en català perquè sinó després en TV3 li costa mantenir el català quan fem la secció els dimecres.
Helena Garcia Melero és com Pilar Eyre, una senyora bé de Barcelona, una mica pija, de l'Upper Diagonal que tracta la teva novel·la. He rigut amb aquest llibre, és molt entretingut i està molt ben escrit, sobretot amb aquesta mala llet, millor anomenar-lo ironia o acidesa que té el personatge principal. Una protagonista que en el fons és un alter ego de Pilar Eyre.
Jo ara venia amb el taxista, estàvem parlant i el taxista em deia com més gran soc més mala llet tinc, acabaré pegant-me pel carrer amb la gent. I és veritat. Jo pensava que amb l'edat entraves en una època que que tot t'era igual. Doncs no. Res. Això, mala llet i la indignació quan hi ha motiu. No m'ha sortit una biografia i he fet una novel·la perquè la ficció et posa més a prova. La biografia per a mi ja no té secrets, he aconseguit trobar el clic que em dona accés als personatges. La forma mental que em dona la tècnica narrativa per explicar l'interior dels personatges. La novel·la és un desafiament. Ara en podria escriure una sobre els admiradors que m'han sortit per Sant Jordi. Com vaig dir que ja no tinc nòvio i que m'encantaria enamorar-me el dia de San Jordi, no saps la quantitat de proposicions deshonestes i honestes que vaig tenir . Em posaven cartes a la bossa, li passaven notes a la persona de Planeta que m'acompanyava. Bé, això ja és una novel·la. El meu anterior llibre Yo el Rei l'hi vaig dedicar al meu nòvio llavors, Enrique, i ara que sortirà la traducció al francès em vaig oblidar de dir-los que el traguessin i sortirà a França dedicat al meu exnòvio. El d'ara està dedicat a una molt amiga meva que és advocada i m'assessora.
Que t'assessori amb alguna biografia no autoritzada. Et queden dos cims per tocar: guanyar el Premi Planeta, que ja et toca perquè vas ser finalista, i escriure la biografia de Letícia
Bo, algun dia. Algun dia. Algun dia... Sí, he tingut molt enrenou amb els Borbons. A veure, rectificacions directes no he tingut, però la veritat és que m'han perjudicat molt. Tu pensa que jo vaig escriure La soledad de la reina quan tothom deia que el matrimoni de Joan Carles i Sofia era modèlic. Em van dir de tot, farsant, em van prohibir l'entrada a televisions. He arribat a anar a una televisió i que els porters diguessin Ah, vostè és Pilar Eyre? no, no pot passar. I cridant directors pels passadissos de televisió 'Pilar aquesta fora, que se l'emportin'. Un dia estava jo anant a una entrevista amb el diari ABC i vaig posar un tuit dient quina il·lusió que m'entrevistessin per primera vegada i quan vaig arribar em van dir 'Ha caigut tot el sistema'. O sigui, es van haver de carregar tot el sistema del diari perquè jo no hi fos.
Tornant a Letícia, si vas escriure que el matrimoni de Joan Carles i Sofia era una farsa ara tens escrit que Felip i Letícia porten "vides privades autònomes", un eufemisme per dir que són un matrimoni trencat que manté les aparences.
És un pacte com tots els matrimonis. És una entesa per al bé de la Corona i del mateix matrimoni. Com a periodista i com a ciutadana no hauria d'importar-me això. O sigui, jo prefereixo tenir uns reis que tinguin les seves vides privades cada un per separat, però que portin el pes de la institució amb noblesa i amb dignitat. No vull uns reis que s'estimin moltíssim, que siguin enamoradissos, que s'agafin tot el dia de la mà i que després siguin un desastre com a reis. O sigui que a mi el que m'importa és la seva funció. Encara em sembla més mèrit que hagin decidit dur a terme aquesta entesa, això de dir tirarem endavant. Un divorci o una separació seria una cosa tremenda, impossible d'assimilar. Ells han hagut de lluitar a braç partit per aixecar aquesta corona que estava tirada per terra. No poden distreure l'opinió pública dient ja que ens separarem. I jo penso que ells amb naturalitat han assumit que cada un té el seu paper, cadascú fa la seva vida, que jo no sé quin és. De tant en tant em diuen que la reina Letícia està amb un altre o que el rei Felip coneix tal... Mira jo d'això no tinc ni idea, però representen molt bé la institució i a mi és el que m'importa.
L'última entrevista que et vaig fer fa un any aproximadament va tenir més de mig milió de lectors i es titulava "Això de Jaime del Burgo ningú ho dubta". Per una vegada algú va aixecar el dit i va dir jo he estat amant d'un dels dos reis, de la reina Letícia. Vam ser dels pocs periodistes que expliquem que hi va haver una relació extramatrimonial entre Jaime del Burgo i Letícia. Com vas viure aquella revelació?
Diré una cosa que no ha dit fins ara: quan va sortir aquesta notícia, jo estava participant en un programa de ràdio. I hi havia un periodista monàrquic molt conegut, el director d'un diari. Tots allà vam creure que era certa la notícia i aquest director que no et diré el nom, (tertulià i director de diari monàrquic, pot ser Màrius Carol) va dir 'Bé a mi no em sembla malament. Un moment de feblesa el té qualsevol'. Em va fer l'efecte que ell ja ho sabia. Per la frase aquesta que la subscric totalment. A mi m'encantaria parlar dels 10 anys que Letícia va passar des que es va casar amb Felip fins que va ser reina, l'infern que va haver de ser per a ella aquells 10 anys ocultant totes les traïcions del sogre. Tots nosaltres dient que si anorèxia, que si s'ha operat, que si porta faldilla, té aquest amant, té l'altre. I mentre Joan Carles fent el que després hem sabut que havia fet. Per a Letícia aquells anys van haver de ser una tragèdia horrible. Sobre la seva història amb Jaime del Burgo a mi no m'estranya que passés. Només tinc la paraula d'aquest senyor, però no m'estranyaria que Letícia s'hagués recolzat en una persona amiga i que aquesta amistat hagués degenerat en alguna cosa més. No ens hem d'estranyar ni escandalitzar.
A mi no em va escandalitzar la relació. Em va escandalitzar que es tapés. M'agrada que se sàpiguen les coses, que no s'ocultin. Em sembla molt sa que dos periodistes puguem parlar en aquest país amb total normalitat que la reina ha viscut una relació extramatrimonial, com ha passat en tantes parelles, per una situació de crisi en la parella. Letícia en aquella època com a princesa estava sotmesa a una pressió fortíssima, per la seva família política i per la seva pròpia família, amb la desgràcia personal del suïcidi de la seva germana Erika. Letícia va haver de renunciar a la seva professió i a la seva carrera. A mi el que em fastigueja és que silenciem un senyor que va explicar la seva història d'amor amb Letícia.
Hi ha una cosa que jo, com a dona, em sento molt identificada amb Letícia. Sigui veritat o no sigui veritat, allò de Del Burgo em sembla una canallada que ho hagi dit en públic. Em sembla un home menyspreable. No vull dir que no és un cavaller perquè és una frase que no m'agrada, però és poc elegant. Siguis home o dona, eh? O sigui, em sembla poc elegant. Letícia tenia dos camins: desmentir-lo directament o trucar, parlar, com vulguis dir-lo, pressionar als periodistes per fer com si això no existís.
Tu i jo vam poder publicar-ho. Tu vas publicar el tema a Lecturas i jo a El Nacional. Hem pogut parlar d'aquest cas perquè és una vicissitud més del matrimoni que a més de ser el del Cap de l'Estat, la seva família ens interessa perquè la paguem entre tots. Letícia té un sou públic que li paguem tu i jo, com té encara la reina Sofia. El que ja no cobra és l'emèrit. Ahir pensava que es moria per retardar l'estrena del programa de tardes de TVE. Tu ets la periodista que més clar has explicat que Joan Carles només tornarà a Espanya dins d'una caixa.
És una mica macabre parlar d'aquests temes, però jo penso que quan es mori a Abu Dhabi o a Ginebra, que és on passa en realitat la major part de l'any, el portaran aquí. Penso que morirà fora. Sens dubte, no tornarà a Espanya, cada vegada es donen menys condicions. Això que diuen que té molt bona relació amb el seu fill... Jo sé que amb el seu fill fa molt temps que no s'hi parla. Amb Letícia no és cert que l'odiï, la considera com a la resta de la seva família: amb absoluta indiferència.
Joan Carles pateix algun tipus de demència senil?
El conec i conec les seves motivacions. La seva infantesa, ha tingut tants cops personals, l'han decebut a ell també. Ell ens ha decebut tots els espanyols, per descomptat. Però ell no és conscient del que ha fet. O sigui, ell no té idea. Ell creu que tot se li deu. Carlos Herrera té unes memòries fantàstiques del rei fantàstiques. No publicades, per desgràcia, perquè les hauria de publicar, que entendríem tot millor. No són una lloa a Joan Carles. Són totalment objectives i el dia que es decideixi a publicar-les, que jo li he dit publica-les, entendrem moltes coses. No pateix demència, en absolut. Té la mateixa edat que Sofia. Tinc un gran amic meu que és molt amic d'ell i que hi parla periòdicament. I sempre em diu que està molt bé de cap. L'únic que li passa al rei és que està molt sol. No té gent que li aconselli bé. Té un grupet cada vegada més petit, perquè ara ja no té cap poder. Té diners, té quantitats ingents de diners, però no té cap poder. El seu entorn és un grupet molt petit que només fan que lloar-lo.
L'emèrit ja té la seva biografia, escriuràs la de Letícia?
Sí, segur, he acumulat molta informació sobre ella. Tinc un amic que també la coneix i em va explicar que un dia en una recepció en aquella època tan interessant quan era princesa, que Letícia ja estava pàl·lida. Primeta sense parlar amb ningú, absolutament fora de lloc. Ningú no li dirigia una paraula, tothom la mirava de reüll. Tothom anava als reis i ella era allà en un racó. I llavors el meu amic es va apropar i li va dir 'Et trobes bé? Letícia, estàs bé? Necessites alguna cosa?' I ella va dir 'Sí, un coet espacial perquè m'emporti lluny de tot això' i va fer així aquest gest amb la mà, fent una tombarella en l'aire. Jo sempre penso el dia en què escrigui la biografia de Letícia començaré amb aquesta gest del coet fugint de Palau. Tinc molta gent d'aquella època disposats a parlar i que han parlat amb mi. Sé molt del que va passar per dins del cor i el cap de Letícia. I per descomptat que ho escriuré. El que no sé és quan, però sí, escriuré la biografia de Letícia.
Escrius poc de les seves filles, no et sembla interessant Elionor?
Em reprimeixo una mica perquè m'agradaria explicar coses, però després també penses són unes noies en construcció. I això de parlar de la seva bellesa no m'importa. És a dir, jo el que vull és que siguin bons reis, bones persones que facin coses pels altres, que utilitzin el seu càrrec per ajudar la societat. No m'importa que siguin macos o lletjos, que vagin ben vestits o mal vestits. B, éaixò serveix per a fer xafardeig. La veritat és que a mi Elionor em fa molta pena. No té cap vocació militar ni marinera o el que sigui. Doncs tres anys a les acadèmies militars. No la voldria per a la meva filla. Hauria de fer com altres princeses europees, a recollir escombraries, a cuidar animals o persones desfavorides, el que fa la reina Sofia
En una altra entrevista em vas explicar que el rei Felip és de dretes, per això prioritza abans que sigui cap de les Forces Armades que un càrrec civil com Cap de l'Estat?
Felip és un senyor conservador i de dretes i Letícia d'esquerres. Fan un bon equip. Els monàrquics de dretes l'odien i els republicans la volen. Per això fan un bon tàndem perquè realment acontenten o intenten acontentar tots. Imagina't que Letícia fos amb peineta als toros com la infanta Elena... Prefereixo a Elionor que sembla que tenen nòvio, com explicaré a Lecturas. Apareix un noi a totes les fotos a prop d'ella. Jo he escrit molts llibres sobre ells i milers d'articles, segurament i i no se m'acaben, jo continuaria. Jo, per exemple, al meu canal de youtube, el que agrada a la gent, el que li encanta és que els explico històries dels borbons. Sempre em pregunten tu ets monàrquica o no? Doncs mira, no ho hauré fet malament quan la gent encara no sap si soc monàrquica o si soc republicana.
Com jutjarà la història a Joan Carles?
Sé que té pànic a passar a la història com el rei corrupte. Per això ha decidit emprendre aquestes accions legals contra tots aquests. Ara la cosa s'ha calmat. Es va veure que havien estat dues decisions no molt encertades. Hi ha una batussa entre pare i fill. B, éells no parlen directament parlen sempre per persones interposades. I ell tenia pensat fer diverses denúncies. Fins i tot ho va comentar a Susana griso que té fil directe amb gent molt pròxima a ell.
I a la reina Sofia?
Home, la gran sofridora, jo crec que serà la dona que ho ha aguantat tot, que ha estat sempre allà, que ha posat la corona i la institució per damunt de tot. És que vol aprofitar-se'n? Tu no saps la vida tan modesta, tan austera, tan pobra que té la reina Sofia. No veu absolutament ningú, només a la seva germana. Un amic meu va ser un dia a la Zarzuela i es va equivocar i va entrar a les habitacions de Sofia sense adonar-se'n. Va obrir la porta i diu que mai no he vist una escena tan patètica: una llum zenital sobre dues persones, dues dones vestides de negre, grans, amb la safata aquí davant, posada als genolls, mirant la televisió.
Les infantes Cristina i Elena?
De Cristina cap dels quatre fills ja no viu amb ella. Allò de tornar a enamorar-se... és maca, cada vegada és més bufona, s'arregla molt. Surt bastant. Podria ser que tingués algú. Jo sens dubte no ho sé. És la més moderna de la família. És vegetariana, odia els toros, és una persona culta, li encanta llegir. Jo l'he vist diverses vegades a l'avió i sempre està llegint un llibre. Serà una senyora bé de Barcelona quan torni a la seva casa de Pedralbes. De la infanta Elena l'altre dia em van dir una cosa. Es va dir que la infanta havia estat embolicada amb el doctor que havia tractat el rei que li van posar uns claus al maluc. Doncs aquest amic em va dir que sí, que van ser parella Elena i el metge del rei. És veritat. No se sap perquè continua casada per l'Església amb Marichalar. Com Cristina, i són molt religioses.
De Felip em fa l'efecte que el seu regnat passarà a la història com el regnat de Letícia, molt més carismàtica
De Felip l'l'únic que et diu la gent és que és bon noi. És una bona persona, que potser un rei ha de ser això i res més. Però realment quan van quan entren en un lloc, totes les mirades, els focus estan sobre Letícia. Les revistes internacionals em truquen i mai no és per preguntar-me per Felip sinó per Letícia. Felip no interessa, Letizia sí. La reina entra en un lloc i brilla. Felip no té carisma. Una vegada vaig interactuar amb ell en una recepció que vam estar junts, Letícia envoltada de gent. I Felip deambulava pel saló a dalt i a baix amb un assistent al costat. Llavors jo em vaig apropar i li vaig preguntar 'Què li sembla Barcelona?'. I em contesta "Barcelona es una gran ciudad. Siempre es una gran ciudad. Siempre da gusto visitar Barcelona". I clar, després d'això ens quedem els dos, mirant-nos. I jo dic com es contínua aquesta conversa...