Joan Carles revela qui va pagar a Iñaki Urdangarin per evitar que Felip abdiqués

Les memòries del rei Joan Carles són una hagiografia per santificar l'emèrit, blanquejar-lo es diu ara, i per això les van encarregar  no  a un escriptor com Pilar Eyre, no a un periodista com Carlos Herrera sinó a una francesa, amant (platònica o no) de Joan Carles, que en sap de la missa la meitat. De totes les confessions que el pare de Felip fa a Reconciliación només interessa si hi ha alguna cosa que, sense voler, se li escapa al nonagenari i que Laurence Debray, en la seva condició de cheerleader poc experta, no ha sabut editar. El llibre fa mandra de llegir, i per això hi ha periodistes com Silvia Taulés que han fet la feina i estalvien perdre el temps. En l'extracte que publica la catalana a Vanitatis hi ha una patinada fenomenal de Joan Carles: confessa que va ser ell, l'emèrit, qui va pagar la costosíssima defensa d'Iñaki Urdangarin  des de la instrucció l'any 2011 quan s'escorcolla Noos a la sentència definitiva l'any 2018 al Tribunal Suprem. Són set anys d'advocats, vuitanta-quatre mesos pagant la nòmina de Mario Pascual Vives i el seu equip defensor, una fortuna. El paganini va ser Joan Carles, quan era rei i quan va deixar de ser-ho. Pagava la minuta cada mes.

Els periodistes que vam seguir el judici a Palma només teníem expectació per una cosa: si Urdangarin cediria a les pressions de la seva família de sang, la basca, i diria la veritat en seu judicial: que es va embrancar a demanar milions a les administracions públiques per ser gendre del rei aconsellat pel mateix rei, que li va revelar que ell cobrava comissions des de feia anys i no havia passat mai res. Que cap jutge havia gosat investigar un Borbó per cobrar diners per sota mà. Urdangarin amb Noos va fer el que havia vist fer al seu sogre indissimuladament: cobrar per no fer res i no declarar-ho a Hisenda.  Si Iñaki hagués confessat en seu judicial que Joan Carles era un corrupte hauria estat el final de la Corona obligant Felip a abdicar. Joan Carles va tenir pànic i va pagar, com paga tota l'escolarització dels seus sis nets, els Urdangarin i els Borbó, més despeses de les filles infantes, a les quals considera "madres solteras" segons el llibre. Té tants diners que Joan Carles tement que el gendre l'assenyalés en seu judicial, va decidir callar-lo amb diners, pagant-li anys de despeses judicials i d'advocats. Era inviable que Mario Pascual Vives aconsellés al seu client anar contra Joan Carles si era l'emèrit qui pagava l'advocat català del passeig de Gràcia, pare d'un amic dels nens al Liceu francés i company de tennis al Reial Club Tennis Barcelona a Pedralbes. Diners per silenci, més vell que la monarquia. Qui paga mana.

Escriu Joan Carles segons Vanitatis: "Evidentemente, como suegro y como padre, quise ayudarle, ofreciéndole los servicios de uno de los mejores abogados de España. Pero no tenía los medios económicos para aceptar esa ayuda, pues sus cuentas bancarias estaban congeladas. Aun así, las ayudas familiares no cesaron. El rey sugiere que financió indirectamente algunos gastos del matrimonio y asumió parte de la defensa de su yerno, aunque se muestra dolido por el coste de imagen y de dinero que todo aquello le supuso. Pidió ayuda a uno de sus amigos, padre de un compañero de su hijo en el Liceo Francés de Barcelona, con quien jugaba al tenis". Cristina tenia d'advocat un des dos pares vius que té la Constitució, Miquel Roca, i Iñaki aquets homenet discret amb qui jugava al tennis. El seu client va acabar a la presó, pagant Joan Carles. Omertà, Iñaki.