La monarquia parlamentària espanyola és un invent del 1978 per incorporar al règim democràtic una decisió arbitrària de Francisco Franco: que el cap de l'Estat fos Joan Carles. Aquest pecat original ha llastrat la Corona des de fa dècades. Ara la monarquia pateix un segon llast: Joan Carles cedeix la Corona a Felip no per mort natural sinó obligat a abdicar pels escàndols econòmics que el seu fill no va poder tapar. Va ser tan gros que mig amagat per l'inici de la pandèmia, Felip va obligar el pare a exiliar-se a Abu Dhabi. La mera presència de l'emèrit a Espanya és considerada tòxica per la Zarzuela. Les corredisses d'amants són una broma comparades amb els delictes econòmics del rei quan era rei: comissionista il·legal, d'amagat, sense declarar a Hisenda, cobrant en diner negre milions evadits a paradisos fiscals i que pretenia que l'heretessin els seus fills. Felip va renunciar als diners però no a la Corona. Hi ha un enorme núvol tòxic de diner negre damunt Zarzuela i Joan Carles, lluny de demanar disculpes, tornar els diners a Hisenda o sotmetre's a judici, es justifica a través dels seus portaveus.
La premsa rosa acostuma a ocultar aquest escàndol tret d'excepcions com Pilar Eyre, que al seu blog de Lecturas ha revelat com justifica Joan Carles haver robat tant. Eyre destapa en exclusiva que aquesta tardor serà la dels llibres de Joan Carles: el seu Yo, el Rey que es traduirà al francès, el de la biògrafa i amiga especial del rei, Laurence Debray, Reconciliación, que és una hagiografia sense interès, el tercer possible llibre sense títol és el de Caros Herrera escrit al dictat de Joan Carles i un quart: la reedició del llibre de José Luis de Vilallonga, El rey amb material inèdit que no s'havia publicat mai. És l'única gran entrevista durant dies de Joan Carles en tota la seva vida i allà pronuncia la frase més bèstia pronunciada per un rei: "“Ser rey (en España) no está demasiado bien pagado”. Una ofensa tractant-se d'un salari alt 270 mil euros l'any amb tot pagat. Són diners que van directes a estalviar, sense comprar-se ni un cotxe, ni una casa ni un dinar .I és un sou vitalici. I és un sou que li cau del cel, no ha de demostrar capacitat ni ser seleccionat ni passar una oposició. Joan Carles pronunciava la frase per justificar que ha de robar i no declarar per poder-se pagar luxes descomunals, safaris, amants, diamants o per poder regalar milions a amigues especials. Causa rubor. Morirà a l'exili.
Escriu Eyre: "Gracias al libro podemos saber de donde salió la necesidad de atesorar bienes con codicia, esa debilidad que habría de llevarlo al desastre, el exilio, los juzgados y la crónica negra de nuestros periódicos. “Toda mi vida, desde pequeño, siempre he oído hablar en mi casa de problemas económicos”, y también “de joven el marqués de Mondéjar me tenía que pagar los trajes porque yo no tenía dinero”. En las últimas páginas reconoce con amargura y cierta timidez, “ser rey (en España) no está demasiado bien pagado”. También leemos frases que hoy, cuando aquel monarca que asombraba al mundo se ha convertido en un paria, resultan turbadoras, “cuando era niño mi padre me dijo, sabes, Juanito, un rey no debe abdicar jamás”. Y llega a estremecerse de espanto ante el magnetofón de José Luis, “¡morir en el exilio debe ser lo peor que puede sucederle a un hombre!”. El pitjor que li pot passar a una persona és morir envoltat de tantíssima vergonya.
Segueix ElNacional.cat a WhatsApp, hi trobaràs tota l'actualitat, en un clic!