A l'enemic, ni aigua. Aquesta màxima serveix per al més comú dels mortals i, evidentment, per a la Corona espanyola. En aquest cas, de fet, se'ls gira feina, perquè cada dia la llista dels seus detractors augmenta. L'afició monàrquica cada dia és més minsa, ves a saber el perquè... Potser les conductes immorals de Joan Carles tenen alguna cosa a veure. O les peripècies d'Elena i els seus fills Froilán i Victoria Federica. O fins i tot els numerets de Felip, recolzant la repressió a Catalunya, anant a matances de toros... Tampoc se salva Letícia, que és d'aquelles d'una de cal y otra de arena. Però els actuals reis no només reben per la banda antimonàrquica, ni molt menys. També hi ha foc suposadament amic: és a dir, de qui defensa el seu règim, però no les seves figures. Tot a causa del tractament que han dispensat a l'escandalós pare fugit: Felip és un fill pèssim per mantenir Joan Carles lluny d'Espanya, i Letícia una vulgar divorciada i neta de taxista que ha cavat la tomba del suposat "pare de la democràcia". Segur que la cançoneta els hi sona: parlem de Jaime Peñafiel, el veterà cronista reial i aferrissat defensor del seu ídol, del seu amic, del seu venerat Juancar.
Peñafiel abandera la defensa de l'honor de l'emèrit i ho fa amb convicció absoluta. Va patir una crisi en la seva passió durant l'etapa més dura de les revelacions infames que s'han convertit en el pa nostre de cada dia del resident als Emirats Àrabs, però se li va passar ràpid. Se sent massa proper a la seva figura com per deixar-lo plantat mentre els "voltors" sobrevolen el seu cap. I a més a més, a tossuderia no li guanya ningú. Menys encara als seus 90 anys: anirà amb ell de la mà fins les últimes conseqüències. Per continuar la batalla compta amb armes poderoses: la informació. Sempre ha estat el seu fort, sobretot les que ningú més que ell pot explicar perquè són fonts exclusives, directíssimes i del més alt nivell. Ja ens entenem. L'última mostra és el relat que ha pogut fer de la famosa reunió entre fill i pare a Zarzuela fa unes setmanes, aprofitant l'escapada de cap de setmana del Borbó sènior i el posterior xou entre Galícia i Madrid. 4 hores de crits, de retrets, de mal rotllo real i reial, i que segons la versió que explica en Jaime és una nova mostra de la mesquinesa de l'actual dipositari de la Corona.
Malgrat la profunda animadversió entre l'escriptor i el matrimoni reial, els seus textos àcids i destructius es llegeixen atenta i regularment a Zarzuela. Unes lectures que fan apujar els colors i la mala lluna a les seves víctimes, que se senten incompresos i maltractats. Ells, que només tenen una missió gairebé divina, la de salvar la monarquia del desgavell joancarlista... Serà que, com deia també en Jaime fa temps, a Espanya no hi ha monàrquics, sinó seguidors de Joan Carles o de Felip. La institució és el que menys importa, vaja, és més una qüestió de culte a la personalitat. Els atacs no provoquen cap mena de reflexió a Felip i molt menys encara a Letícia, però sí alimenten el seu ànim de venjança. I se l'han cobrada a través d'una humiliació pública i notòria, justament a la festa d'aniversari de Peñafiel en un luxós indret de Madrid i a la que va assistir Pilar Eyre. L'altra gran institució en informació monàrquica. Eyre adora a Jaime, el coneix molt bé, malgrat que les seves postures estiguin totalment enfrontades. O dit amb més exactitud: la Pilar és el malson de Joan Carles. Un tema sense importància, perquè Eyre és una senyora educada, honesta, afectuosa i esplèndida. I quan alguna cosa li sembla malament, ho diu. I punt. Peti qui peti.
La Pilar escriu a 'Lecturas' una columna molt interessant en la que ofereix el contingut de les seves converses amb en Jaime durant la festa d'aniversari. El tema central és l'esmentada reunió a l'interior de palau, el cara a cara per primera vegada en 2 anys. Revelacions d'impacte com que "los gritos de Juan Carlos se oyeron en palacio" o que "Felipe empezó diciéndole a su padre: ‘No te voy a hablar como hijo, sino como jefe de Estado’. Don Juan Carlos cogió un real cabreo. ¡A mí un hijo mío me dice eso y le doy una patada en el culo que lo envío a la Conchinchina!”. Peñafiel en essència. "Felipe y Letizia son unos miserables. ¡No dejarlo volver a su país, a su hogar!, ¡si más discreto no pudo estar cuando vino de viaje! ¿Qué culpa tiene él de que los periodistas fueran o de que la gente lo aplaudiese?”. Ara bé, el que realment crida l'atenció és el que NO va passar a la celebració, en la que hi havia 100 persones aplaudint el periodista nonagenari i cantant-li el "cumpleaños feliz". El crit coral que se sentia és la mare dels ous: "Todos queremos a Jaime". Eyre explica que "todos, todos, no... Me cuentan que se intentó que Casa Real enviara un mensaje de felicitación, algo que la Zarzuela suele hacer con facilidad. Pero se negaron en redondo. Un antiguo jefe de Jaime suspiraba entre risas: “¡Cómo van a felicitarlo! No sabes la cantidad de veces que intentaron presionarme para que prescindiera de su colaboración y siempre nos negamos”. El gest és un signe inequívoc del que parlàvem: revenja.
Felip i Letícia passant comptes. Recorden aquella cançó de "los amigos de mis amigos son mis amigos"? Doncs tot el contrari passa amb Jaime Peñafiel i la Casa Reial.