A la manifestació espanyolista de Barcelona d’aquest diumenge li ha passat com a les primeres grans concentracions independentistes: era molta gent, no se’n sabia gran cosa, reivindicaven una causa simpàtica.

La premsa internacional tracta la mani amb el benefici de la novetat. D’una banda, la “competència”, els esdeveniments independentistes, ja estan molt vistos entre els corresponsals i els seus caps. Veure una gernació voleiant banderes espanyoles a la capital catalana és una completa sorpresa en un escenari dominat per les organitzacions indepes. Això té un gran avantatge: que la cobertura és més tova, més genèrica i girant a simpàtica.

Per als corresponsals, aquesta marxa és molt benvinguda perquè la poden vendre com una novetat a la seva redacció, a milers de kilómetres de distància. No és la mateixa història d’indepes de sempre. Ara són “els altres” que ocupen el carrer. És un conflicte i els conflictes es venen bé. Són veus noves i les novetats es venen bé.

Carn i ossos

La narrativa general dels corresponsals a les cròniques d’aquest diumenge és la de qui descobreix que, a Catalunya, el bloc dels que no accepten la independència són gent amb veu i raons.

Fins ara, del contrapunt al secessionisme se n’ocupava el govern espanyol i els partits unionistes. Aquest diumenge, però, els corresponsals han pogut parlar amb gent de carn i ossos, gent tan simpàtica i abrandada com els indepes. A més, aquests no hi eren i els periodistes no han ofert altres versions. Gairebé ha desaparegut l’automatisme habitual de preguntar a l’altre costat.

D’altra banda, molts dels periodistes que escriuen les cròniques aquest diumenge són novells en el tema. És un factor més important que no sembla. Aquests periodistes són part del reforç que han rebut els titulars (The New York Times he fet venir un equip des de Londres, per exemple, i no és l’únic), o perquè els titulars lliuren després de la intensa setmana que arrenca amb la repressió policial de l’1-O i l’aturada pel país del 3-O.

Tot plegat fa que les cròniques tinguin una mirada menys carregada de context, i que hi manquin matisos i detalls que, en el cas del món indepe, són ben coneguts i explicats, tant perquè els corresponsals que tenen temps cobrint el conflicte català se’ls coneixen, com perquè els indepes, fins ara, podien dir sense mentir que els carrers “són sempre nostres” i guanyaven també, no només, per incompareixença del rival.

Mal aclimatats

Els corresponsals veterans, per exemple, coneixen bé les diferències entre CUP i JxSí i les saben explicar. Ignoren, però, les varietats de l’unionisme, amb el que han tingut menys contacte. Per exemple, saben què són l’ANC i Òmnium, però no SCC —qui hi ha darrere, qui la mou, quina és la seva representativitat real.

Els periodistes nous no estan ben aclimatats. Normal. Cometen pífies com el de The Washington Post, que descriu el PP com “un partit democristià”, no explica que governa en minoria ni la seva baixa representativitat a Catalunya. També s’impressiona perquè una jove manifestant explica: “Confesso que tinc una mica de por: m’han dit ‘puta feixista’ a les xarxes socials". Ehem.

Els novells enviats de The New York Times donen importància a un senyor que declara: “No tot Catalunya afavoreix la independència!”... i segueix. Hola? Els principals diaris italians, Corriere della Sera i La Repubblica, compren allò de "la majoria silenciosa", però no comproven ni comparen gens ni mica les xifres de participants. 

Altres reediten històries ràncies i superades, enganxades a fonts de part, com The Wall Street Journal, amb un reportatge titulat “La campanya per la independència sembra divisions entre les famílies i els amics”, que obria la seva web europea. A Le Monde li passa una cosa semblant amb el seu recull de testimonis de manifestants: tot és molt suat.

Detalls

Alhora —els passa a tots, incloses les agències— no donen importància als crits de “¡Puigdemont a prisión!”, que equiparen al “¡Yo soy español, español, español!”, ni al festeig amb els agents que l’1-O van atonyinar els votants, a l’assetjament als Mossos o a l’expressió massivament en llengua castellana dels presents, les pancartes, els discursos. No és fàcil per als periodistes estrangers, més si són rookies treballant el tema. Tot els ultrapassa. Gairebé cap s’ha preocupat de dir que tanta gent ha arribat de fora de Catalunya, o que Vargas Llosa és part de “Libres e Iguales”, un sector molt dur de l’unionisme. Etcètera.

Les agències internacionals, d’on agafen la informació gairebé tots els mèdia del món que no tenen periodistes a Barcelona, han fet cròniques més fredes, com es costum. A l’hora de publicar-les a les seves webs, però, han guanyat millor posició més ràpidament, que les informacions de mogudes indepes. És lògic. És el fenomen de la novetat: molts no han vist mai una mani com la d’ahir, que tanca tot un Premi Nobel, i resulta que era espanyolista o unionista o digue-li B. La batalla pel relat té aquests tombants inesperats.