És molt difícil governar amb un pressupost prorrogat. Qui afirmi el contrari, o no ha governat mai o bé menteix descaradament. És evident que els nous pressupostos permetien posar molts més recursos en mans de la societat, incloent-hi una oferta, per reduïda que fos, de llocs de treball públics. El Parlament no ho ha volgut. Bé, no ha estat ben bé així, el grup que no ho ha volgut és la CUP. Hi ha hagut una majoria parlamentària que va des del PP fins a CSQP, i des de C’s fins a la CUP passant pel PSC, que ha impedit que s’aprovessin uns pressupostos que, per primera vegada en molts anys, eren expansius. Com reconeix el vicepresident econòmic del Govern, la diferència entre tenir un pressupost expansiu o continuar la pròrroga d’un pressupost anterior, que era molt més restrictiu, té conseqüències terribles per a la gent. Moltes més de les que ens imaginem.

L’elector independentista hauria de filar més prim del que ho ha fet fins ara. L’alegria amb la qual es va votar el 27-S –i fins i tot el 20-D– està debilitant el primer Govern independentista de la història contemporània catalana. Només els extremistes poden dubtar que JxSí és un grup parlamentari independentista i que Carles Puigdemont no sigui el president d’una coalició compromesa amb la independència. De fet, com es va comprovar la setmana passada, ni tan sols tota l’extrema esquerra integrada a la CUP està d’acord amb la pràctica parlamentària del seu grup, que ja va descavalcar un candidat independentista, Artur Mas, i ara s’ha sumat als unionistes per collar JxSí. Debilitar el Govern independentista és, senzillament, i ja em perdonaran el traç gruixut de l’afirmació, una traïció als ideals d’alliberament nacional que diuen compartir els de la CUP. Per sort de tots, és un sector de la mateixa CUP el que va descobrint els impostors que tenen al seu si.

Debilitar el Govern independentista és, senzillament, una traïció als ideals d’alliberament nacional que diuen compartir els de la CUP

L’estratègia, transvestida de tàctica, d’intentar destruir el Govern té un rerefons ben explícit: liquidar el que representa CDC i d’aquesta manera convertir en impossible la independència. Pel mateix preu que es diu voler la independència, es pretén anorrear els partidaris d’un sistema liberal de mercat que sigui socialment just perquè, segons sembla, la Catalunya independent només pot ser anticapitalista. Es pretén liquidar l’esquerra liberal, que és el que predomina a CDC un cop desempallegada del sector negocis i d’UDC. Aquesta obsessió “liquidacionista” no afecta tan sols l’Anna Gabriel i els seus acòlits. A aquesta estratègia s’hi ha apuntat més gent. No dic que no sigui legítim voler guanyar quan sempre s’ha perdut, però vostès estaran amb mi que, en l’actual conjuntura, plantejar l’acció política d’aquesta manera és d’un partidisme ferotge. Qui ha de sortir guanyant? Catalunya o aquest o aquell altre grup? La formació de JxSí va ser un intent d’evitar les lluites fratricides entre sobiranistes. Ho va aconseguir un sol cop, però sense la força suficient per evitar que ressorgís la temptació de matar-se per un tros de la cuixa autonomista de sempre.

No hi ha més cera que la que crema. ERC i CDC competeixen en aquestes eleccions per veure qui queda primer per esdevenir la segona força catalana al Congrés dels Diputats, ja que totes les enquestes donen la victòria a En Comú Podem. I com que això és així, els independentistes hauran de triar entre CDC i ERC. I hauran de triar si enforteixen el partit del president o bé el del vicepresident pensant en l’endemà del 26-J, perquè si la CUP ha empès el Govern de coalició cap a l’abisme, què no farà l’unionisme federalista quan se senti avalat per les urnes? Si abans i tot d’arribar al Govern d’Espanya, En Comú Podem ja es desdiu de la línia roja per la qual estem ara tornant a votar, el referèndum català d’autodeterminació, no em vull ni imaginar què faran quan manin, si és que manen, que ho dubto. Cada dia que passa, els de Podemos i la seva filial catalana em recorden més el PSOE de 1986, quan va defensar la permanència d’Espanya a l’OTAN rectificant aquell “D’entrada, no” del mes de maig de 1982, pocs mesos abans de guanyar les eleccions.

Si abans i tot d’arribar al Govern d’Espanya, En Comú Podem ja es desdiu de la línia roja per la qual estem ara tornant a votar, no em vull ni imaginar què faran quan manin, si és que manen

El resultat de les eleccions del 26-J pot provocar que Catalunya retrocedeixi unes quantes pantalles, per dir-ho amb la terminologia d’ara, i que es torni a la lògica autonomista. Els partidaris del RUI, que és una proposta extravagant que no és ni real ni possible, haurien de meditar el seu vot. Podria ser que amb tanta sobreexcitació mental oblidessin la realitat. I no hi ha res pitjor de l’autoengany. És tan dolorós i patològic com l’autoodi de molts unionistes. Quan votem, no estem sols i el que els passi als partits independentistes determinarà la nostra vida i la vida del Govern Puigdemont, que al setembre haurà de fer front a una qüestió de confiança que podria ser la sentència de mort del procés sobiranista i de l’independentisme. Val més pensar-hi abans de posar-nos estupends i que ens passi com als dissidents de la CUP, que es revolten quan ja no té remei l’embolic que ha organitzat el seu grup.