El procés català ha enterrat definitivament l’aportació intel·lectual del llibre d’en Jordi Solé Tura Catalanisme i revolució burgesa tan polèmic en el seu moment, 1967, que fou presentat com el gran argument del PSUC per demostrar el caràcter intrínsecament burgès del nacionalisme català. Un estudi que pretenia desemmascarar, segons afirmava l’aleshores militant comunista ortodox, la cara pèrfida del nacionalisme català.

Ja aleshores des del món de la resistència política clandestina hi va haver historiadors i analistes que van situar l’obra com un treball esbiaixat, apriorístic i mal documentat en l’aparell crític i en la recerca. Bàsicament hom deia que l’autor de forma apriorística agafava les parts pel tot. 

Hom deia i demostrava que era una obra poc treballada, que es veia apressada per raons acadèmiques. Posteriorment la historiografia seriosa, la que no és doctrina ideològica, l’ha bescantat per ignorar el caràcter popular del nacionalisme i del catalanisme, com bé va demostrar Josep Termes. La història present del que hom viu a Catalunya ho torna a demostrar.  

Jorge Semprún va titular la crisi definitiva del comunisme real de forma metafòrica amb el títol del llibre La segunda muerte de Ramón Mercader, referint-se a l’oblit més absolut del seu assassí, un militant comunista català fanatitzat per una mare inestable i dogmàtica en un període on el trotskisme era vist per Stalin com el gran perill per a la URSS. Sobre aquest tema és d’obligada lectura el llibre d’Eduard Puigventós Ramon Mercader, l’home del piolet (Ara Llibres, 2015), esdevingut referència internacional.

Era la condemna des de l’interior del comunisme d’un agent, alliberat d’anys, contra el que s'havia convertit el comunisme real: un Estat burocràtic, d’afany totalitari, empobridor i enemic de la llibertat i el pensament. El maldestre i erroni judici de la tesi del llibre de Solé Tura en el present polític de Catalunya és la prova més evident que la veritat en història sempre acaba imposant-se.

La burgesia tradicional catalana, la dels noms que fan olor de la Lliga Regionalista, els qui van acomodar-se amb el franquisme, els qui van renunciar a la seva llengua i cultura per fer diners amb el beneplàcit de la dictadura han fugit i s’han refugiat com gallines molles en el nacionalisme espanyol excloent i insolidari. Els burgesos de la missa de dotze d’ahir, del tortell del diumenge, la gent de casa bona de poca consciència ha renunciat d'aquest moviment únic universal que és el procés català.

El nacionalisme català és un moviment majoritàriament popular, social i interclassista. Aquesta és la seva força

La gent popular, els milions de persones defensant una vegada i una altra el país en el seu present, per fer un futur millor, amb la seva actuació han enterrat per sempre la idea motriu del llibre d’en Solé Tura. Un mantra que només es manté així pels autoanomenats progressistes, la majoria d’ells fills de franquistes —només cal consultar les seves biografies per desfer qualsevol dubte—, i per un planteig ideològic doctrinari marxista. Oblidant que Marx va dir d’ell mateix que no era marxista.

El nacionalisme català és un moviment majoritàriament popular, social i interclassista. Aquesta és la seva força, per això s’hi ha sumat el món del treball i de la cultura, el món de la pagesia, la petita i mitjana empresa i els nous empresaris que han creat riquesa i ocupació.

És molt oportuna la reedició del llibre de Solé Tura, hom podrà veure de bell nou qui ha sabut interpretar la realitat tal com era. Altres han rectificat les seves anàlisis des de la llibertat i uns altres han estat fidels creients del que volien que fos i no era el nacionalisme català. Els comunistes ortodoxos d’ahir que avui es fotografien amb l’extrema dreta no canviaran. De totalitarisme a totalitarisme no hi ha massa distància.

La reedició del llibre per qui no el coneix els ajudarà a entendre el present, sobretot en el món cultural de l’Espanya més oberta de mentalitat i a noves idees.

El cost de no haver entès el moviment català com una proposta política d’arrel popular renovadora ha convertit certs analistes o ideòlegs en buròcrates teòrics avorrits, en majordoms de les directrius del poder financer, burocràtic i centralista que mana a Madrid. Per aquesta raó justifiquen el cop d’estat del 155 o que pugui poden coincidir en l’anàlisi PSOE, PP, Cs i sectors de Podemos.

A Catalunya mantenir aquest mantra sobre el nacionalisme català només es pot fer des de la ignorància de la història o des del sectarisme ideològic.