Demà tornarà Sant Jordi. Com cada any, l’endemà els mitjans de comunicació obriran les seves capçaleres amb els rànquings dels llibres més venuts. Per un dia, Catalunya serà el centre editorial del món i, cofois, explicarem a l’univers que la cultura forma part de la idiosincràsia del nostre país. Però, una vegada més, l’anècdota informativa farà perdre de vista la categoria: la formació literària dels nostres alumnes, que el dia de demà hem de decidir si volem que esdevinguin lectors cultes i que valorin el nostre patrimoni literari o que siguin una colla de consumidors acrítics i mesells.

Crec que un país que es respecta a ell mateix és, com diria el poeta, «un país culte, lliure, desvetllat i feliç», i per això cal prestar atenció al crit llançat per professors de secundària i universitat a través del manifest «SOS. Literatura a l’ensenyament» promogut pel Col·lectiu Pere Quart. En ell es posa en alerta el país sobre la residualització de la literatura catalana a l’ensenyament i la necessitat de preservar-ne el coneixement i la transmissió als futurs ciutadans. La reducció de tres a dues hores a la setmana de l’assignatura de Llengua i literatura catalanes ha portat que al batxillerat als alumnes se’ls prepari per aprovar la selectivitat —la llengua hi té molt més pes— arraconant la literatura catalana. Com si la cultura escrita, la literatura, fos segregable de la llengua. Com si l’escriptura fos possible sense el pensament, o anés deslligada de la imaginació, de la raó, del lèxic precís, de la construcció d’idees mitjançant estructures sintàctiques. De l’arquitectura dels somnis i de l’esperit crític. Com si la vitalitat d’un idioma no tingués res a veure amb la seva literatura.

Com poden els nostres joves conèixer la postguerra sense la mirada de la Colometa? Com s’entén la Guerra Civil sense la Incerta glòria de Sales?

La marginació de la literatura catalana als instituts diu molt del món que estem construint.  Com poden els nostres joves conèixer la postguerra sense la mirada de la Colometa? Com s’entén la Guerra Civil sense la Incerta glòria de Sales? O com poden entendre la relació dels refugiats actuals sense les Corrandes d’exili? O les classes socials sense la Vida privada, de Sagarra?

Us imagineu un país menyspreant els seus clàssics? França menystenint Baudelaire o Dumas? Rússia oblidant Tolstoi o Txékhov? La pregunta és: ¿pot una persona arribar a l’edat adulta sense haver llegit Montcada, Cabré, Llull o Benet i Jornet? De fet, el que estem fent als nostres joves és negar-los una part fonamental de coneixement del nostre país. Tapiar-los l’entrada a mons fantàstics i, sobretot, evitar-los el coneixement de la cultura.

Cal que la literatura tingui un espai fonamental al batxillerat per poder dir que estem educant ciutadans crítics. Persones que coneixen les arrels del seu país i que aquest bagatge els permet poder participar en la vida activa i social amb referents i codis propis. Des de fa temps, hi ha un menysteniment profund per les humanitats, i això va en detriment de garantir els fonaments d’una societat democràtica i compromesa. Necessitem vocacions científiques —és veritat— i creiem que els nens i nenes han de tenir talent i ser emprenedors. Si aquestes capacitats no les acompanyem d’un sòlid coneixement cultural, és molt probable que tinguem ciutadans i ciutadanes brillants però ignorants culturalment. I ja sabem que això crea monstres.

Els instituts de casa nostra han de ser els baluards del coneixement i de la transmissió de la nostra forma de veure el món. L’escola ha de ser el nucli del coneixement, però aquest coneixement no s’ha de limitar a aquell estrictament utilitarista i que presenti una rendibilitat econòmica imminent; les humanitats aporten uns rèdits d’una altra naturalesa i dels quals no podem prescindir.

L’ambient llibresc i cofoi de Sant Jordi no pot emmascarar una situació greu i urgent com és la de la nostra literatura a les aules

Demà compreu llibres. I roses. Regaleu cultura. Sobretot llibres als nens i nenes, i les primeres novel·les als adolescents. Obriu-los els ulls al nostre món, al món de la literatura catalana, però que les nostres autoritats educatives també hi contribueixin i no defugin la seva responsabilitat de preservar un patrimoni literari que si no l’estudiem i defensem, ningú no ho farà per nosaltres. L’ambient llibresc i cofoi de Sant Jordi no pot emmascarar una situació greu i urgent com és la de la nostra literatura a les aules. Ara que des de l'administració educativa ja es comença a pensar en el curs vinent és un bon moment per abordar la qüestió, com aquesta setmana s’ha fet des de la conselleria d’Ensenyament amb la filosofia, una altra de les matèries humanístiques bandejades. Si amb la literatura catalana no s’hi fa alguna cosa de seguida, el trencament de la cadena entre la transmissió d’aquest patrimoni i els futurs ciutadans serà irreversible; però mentrestant no podem abaixar els braços perquè —com deia Joan Oliver— «per dissort, encara som a la trinxera i les nostres armes són les paraules».