Divendres passat, Íñigo Errejón, portaveu de Podemos al Congrés dels Diputats, va llançar a la xarxa una piulada, que és la síntesi de tota una filosofia, dirigida, suposo, a condicionar el debat sobre la confluència del seu partit amb IU. Els moments de (re)fundació democràtica —va escriure Errejón— i de construcció d'un nou interès general comencen sempre per "We, the People" i no pas amb un "We, the Left". Ell ho va escriure en anglès per remetre d'una manera visual a la declaració d'independència dels EUA del 1776 i als orígens de la contemporaneïtat.

La piulada, com tots els bons aforismes, ha fet fortuna, per a bé i per a mal, i s'ha estès per la xarxa a tota velocitat. Els comentaris en contra són, però, també demolidors. Twitter té això. És un fòrum on pot participar-hi gent molt intel·ligent, com el mateix Errejón, o bé un munt de ximples que es dediquen a insultar i a desqualificar. Tant és, perquè aquest és un altre debat, per bé que no del tot, a la llum d'aquest "Nosaltres, el poble" reivindicat pel podemita.

Si Errejón fos sobiranista català, és probable que encara hagués rebut més trompades, atès que fins i tot alguns sectors d'ERC i la CUP són contraris a la tesi que ell defensa. I això que a Catalunya estem immersos en un procés constituent que hauria de comportar que tots els grups sobiranistes assumissin que el naixement del nou país tan sols serà possible de la mà de tots i amb la implantació d’un real procés de desconnexió. De ruptura, si es vol plantejar d'una manera més formal i clàssica. Ja sé que, a Catalunya, com a Espanya, qui avui ho planteja així està condemnat a la foguera pels amics catalans —oh, quina paradoxa!— d'Errejón, tot i el nom comunitarista que gasten, i pels que es deleixen per aliar-s'hi.

Atès que Espanya no viu cap convulsió sobiranista, el plantejament d'Errejón ens remet, a la idea de ruptura. Un plantejament semblant van defensar-lo Enrique Tierno Galván i Raúl Morodo, en aquell temps els màxims dirigents del PSP-US, en la legislatura constituent espanyola del 1977. La Ponència Constitucional, creada per acord del Congrés el 27 juliol 1977 i de la qual van formar part tots els grups parlamentaris llavors existents, amb excepció del grup mixt, va elaborar un primer avantprojecte, que va ser publicat al Butlletí Oficial de les Corts, amb data de 5 de gener de 1978, sense que s'hi inclogués cap preàmbul.

Els debats sobre aquest preàmbul són avui dia un bon instrument per entendre la transició i deixar d'idealitzar-la. Molts dels mals d'Espanya arrenquen de llavors. Només poso un exemple, l'exclusió de la Minoria basca de la ponència constitucional després de la modificació del reglament que va permetre que el grup inicial catalanobasc es dividís en dues minories, la basca i la catalana, i per tant que Miquel Roca i Junyent fos ponent tan sols en nom dels catalans, tindria com a derivada la defensa de l'abstenció del PNB en el referèndum sobre la Constitució.

En el debat constitucional, tant UCD com els diputats del grup mixt Tierno Galván i Morodo, van presentar una esmena perquè la nova llei fonamental inclogués un preàmbul. L'esmena de la UCD, la número 779, de text molt breu, deia el següent: "La Nació espanyola, una i indivisible, ha adoptat, mitjançant el referèndum de... la següent Constitució". Es tractava de contrarestar com fos la possible la discussió sobre la plurinacionalitat de l'Estat. La UCD va sostenir la seva esmena amb arguments historicopatriòtics per contraposar la idea de "sobirania nacional" a la de "sobirania popular". Aquesta esmena, que en el text definitiu va formar part del Títol preliminar, tenia un caràcter nacionalista que no es pot negar. La defensa de la nació espanyola "una i indivisible" responia a la voluntat de contenir l'empenta que tenien aleshores els nacionalismes "regionals".

L'esmena del PSP, la número 452, intentava introduir un "principi de ruptura" que s'assembla força al que expressava Errejón en la seva piulada. La proposta de redactat començava amb una constatació, llavors molt agosarada, encara que fos certa: "El poble espanyol, després d'un llarg període sense règim constitucional, de negació de les llibertats públiques i de desconeixement dels drets de les nacionalitats i regions que configuren la unitat d'Espanya, proclama, en ús de la seva sobirania, la voluntat de garantir...". Garantir, què? La convivència democràtica, dins de la Constitució i de les lleis, d'acord amb un ordre econòmic just; consolidar un Estat de dret que asseguri la independència de les relacions entre els poders de l'Estat; protegir tots els ciutadans i pobles d'Espanya en l'exercici dels drets humans, de les seves cultures i tradicions, llengües i institucions. La nova Constitució havia de respondre a aquest principi rupturista, suportat per un altre principi, el de reconciliació, que és tant —o més— necessari que la mateixa democràcia si és que hom creu de veritat en aquest "nosaltres, el poble" que ara reivindica Errejón.

Errejón és un home llest i llegit i sap que la "revolució" nacional que ell defensa només fructificarà si en aquest estadi inicial "el poble" esdevé protagonista del canvi. Corre el risc que li passi el que li va passar a Tierno Galván, que el fracàs electoral del PSP va empènyer-lo a integrar-se al PSOE el 1978 i a abandonar, per tant, la seva inicial insolència rupturista. En aquella transició, les minories van perdre. Ara les coses han canviat, com copsa fins i tot algú tan escorat a l'esquerra com Errejón. A la Catalunya, diguem-ne, de l'ANC ho sap tothom que no defensi interessos partidistes. A la CUP i a ERC ja no està tan clar.

La declaració d'independència dels EUA conté un munt de greuges per justificar la ruptura amb el Regne Unit, però recolza sobre aquest contundent "Nosaltres, el poble" inclòs posteriorment en la Constitució de 1787 i que va significar la ruptura més important del món contemporani perquè unia en una mateixa causa la defensa de la llibertat i la igualtat. El president Puigdemont ho ha entès perfectament en convocar la reunió de dimarts vinent per acordar un front comú davant el recurs del govern espanyol al Tribunal Constitucional contra la llei de mesures urgents per fer front a l'emergència habitacional i la pobresa energètica.

Els sobiranistes nord-americans creien que estaven obligats a declarar les causes que els empenyien a la separació. "Nosaltres, el poble català", cada divendres tenim un nou argument per sumar més suports a la ruptura democràtica sobiranista. Només cal saber-ho aprofitar i alhora oblidar-se de les dèries ideològiques.