La patrona de la Guàrdia Civil, coneguda com la Benemèrita, és la Mare de Déu del Pilar, festa que té lloc a bombo i plateret d’aquí a quatre dies, especialment a la basílica de Saragossa. Es ballaran jotes i sonaran els tambors festius i tot serà molt bonic. Hi haurà àvies i nens, un ambient de festa major com cal. Des del 1913 el cos policial té aquesta protectora. Costa però d’harmonitzar la imatge d’agressivitat d’aquests dies a Catalunya per part de la GC amb els cants emocionats que es canten a la “mañica”. Es pregarà a la Mare de Déu que protegeixi al seu poble i se li faran súpliques i agraïments. Potser també se li ha de demanar perdó per la violència injustificada, que no és certament la millor carta per qui es diu cristià.

Sense sortir del marc del santoral, ahir era el dia d’una altra advocació mariana, perquè Maria és una, però té molts noms repartits per la geografia mundial. Així, el 7 d’octubre és el torn de la Mare de Déu del Roser, dia del rosari. A Barcelona, a la catedral, entrant a mà dreta, hi ha el famós Crist de Lepant. Sempre hi ha gent. La batalla de Lepant, la batalla de 1571 en què la cristiandat (perquè era el règim de la cristiandat) va derrotar els otomans, també coneguts com a turcs o musulmans en l’imaginari popular. El papa Pius havia demanat que es resés el rosari per a la victòria. És per això que el rosari, que és una pregària que té mala fama per ser repetitiva, però que resulta ben sana i semblant a les que fan els budistes i tothom troba tant fascinant, s’ha fet servir com a “arma” per part de catòlics en moltes ocasions. No m’agrada el nom però sí la idea de combatre la violència meditant. L’aportació catòlica en aquests moments excepcionals, però també la d’altres religions, s’ha de mesurar amb pregària, compromís, profetisme i no-violència. Més que res, en el cas catòlic, si es vol ser coherent i  seguir el missatge evangèlic, no hi ha gaires camins més. Els crits, les batusses, les agressions, no són la via del cristianisme. El silenci, tampoc. Resulta insultant veure els petons i les devocions a la Mare de Déu i després quedar-se amb la desolació del mal que ha deixat la violència. La instrumentalització que molts hem criticat per part dels terroristes que invoquen l’islam quan hi ha atacs també es dóna en el catolicisme quan es vulneren drets i els creients callen. No es pot apallissar la gent i resar parenostres com si no passés res. No té sentit tampoc la calma còmplice dels catòlics de missa de dotze que no es volen embrutar les mans denunciant allò injustificable. El pecat d’omissió és present aquests dies amb un silenci eixordador.

Óscar Romero, que va morir assassinat mentre deia missa, havia denunciat la corrupció política a El Salvador. La seva fe el duia a la paraula i a l’acció. Molts altres catòlics van callar. Ara, a Catalunya,  els bisbes i abats, laics de totes condicions i molts col·lectius religiosos s’han pronunciat. A partir d’avui, també cal una feina pedagògica, molt de seny i humilitat i recordar, als qui estimen tant la Mare de Déu, que el principal missatge que hi ha al darrere de la religió cristiana és el de la salvació de tots (tots, enemics també) i el del perdó. Els monestirs catalans han esmentat el papa Francesc quan escriu a Evangelii gaudium 183 que “ningú pot exigir-nos que releguem la religió a la intimitat sense opinar sobre els esdeveniments que afecten els ciutadans, i sense influència en la vida social i nacional, sense preocupar-nos per la salut de les institucions de la societat civil”.

Actituds bel·ligerants no ajuden. Condescendències covardes, tampoc.