S’ho han inventat a Eslovènia, país petit però determinat. Són unes plaques digitals que es col·loquen a les tombes i ofereixen possibilitat de “connectar” amb el més enllà virtual del mort. De fet, contenen informació del mort, una espècie de dissecció de la seva vida (fotos, música, textos...). Al Poblenou ja fa temps que al nostre espectacular cementiri hi tenim els codis QR, per situar-te i localitzar ràpidament els teus difunts, o les estàtues més impressionants. Passadís 3, segon pis, esquerra E. Un Ikea sense cues.

La mort és el negoci més segur, xiuxiuegen els avis. I tenen raó: la tecnologia, que d’una banda intenta allargar-la, mentrestant va innovant sobre el tema. El Tema.

L’invent eslovè consisteix en una pantalla de vidre amb fotos, vídeos, música preferida del difunt... es diu, naturalment, iTernal, i com va avançar Efe ajudarà a mantenir viu el record dels éssers vius a través del món virtual.

No sabem què fer quan es mor algú: el deixem de seguir de seguida a les xarxes? Mantenim el perfil de Facebook on els familiars i amics pengen records, fotos, cançons? El dol digital és una modalitat nova i no hi estem acostumats. Amb la mort no s’acaba tot. Comença un procés de record, de recuperació digital de la memòria, inèdita.

Hi havia un exercici matemàtic senzill que consistia a mirar làpides (tradicionals) i anar veient a quina edat es moria la gent, quins cognoms tenien, quins sants posaven (a Catalunya guanya la Moreneta, a Itàlia el Padre Pio i santa Rita). I en els cementiris, als qui ens agrada anar-hi sovint, sempre hi havia la tomba dels gitanos, que sol ser la més cuidada de tot el territori. Milan Zorman, l’enginyer que ha ideat ara la làpida digital que costa 3.000 mil euros ha assegurat que amb aquest invent més gent anirà als cementiris. La làpida digital és resistent a vents i temporals i no té límit, es pot anar carregant com un ordinador amb cites, cartes, missatges, discursos de la persona que va morir, i, fins i tot, el vídeo del seu funeral.

El dol digital és una modalitat nova i no hi estem acostumats. Amb la mort no s’acaba tot. Comença un procés de record, de recuperació digital de la memòria, inèdita

Quan torni a Eslovènia m’arribaré a Probrezje a provar aquestes làpides. La primera que han instal·lat és falsa i s’activa quan t’hi acostes. La típica foto del difunt desapareix i comencen a sortir dades del difunt. Depenent de l’època de l’any també s’adapten. Si és la primavera, surten fotos d’ell primaverals o la melodia de Vivaldi que s’ha programat, si escau. Amb aquesta informació post-mortem, desapareix part de la nostra imaginació. Si a la tomba del costat hi havia un mort amb el mateix cognom, podies pensar que havia estat casat amb una parenta. O que no es parlaven però provenien de la mateixa família. Ara ja no caldrà imaginar res, el botonet et farà l’arbre genealògic i tindràs a l’abast cartes, documents, dades, papers, certificats.

Perquè el so d’una rumba molt estimada pel mort no distregui els altres plàcids familiars que es passegin pel cementiri, les làpides duen una connexió per als auriculars i per tant tot ho escoltarem connectats al nostre mòbil. Intimitat a partir de les entranyes dels morts. El despropòsit d’un cementiri convertit en discoteca amb sales polivalents i música a tota potència encara no ha arribat.

Hi ha funeràries que ja ofereixen els funerals en streaming. La neta d’una persona que es mori avui podria estar a Califòrnia estudiant i no arriba a l’enterrament, o no pot desplaçar-se. Doncs es connecta i assisteix a un funeral. Però no només un familiar. Hi ha accés obert a aquest tipus de cerimònies. En el món off-line, qualsevol de nosaltres si veu un enterrament pot entrar a un tanatori, o a una església, asseure’s i seguir la cerimònia. La transformació digital pot dur a l’usuari a consumir també aquest tipus –íntim però ben real– de darrer acte social. Podrem assistir a funerals de tot el món, a totes hores.

Al voltant de la mort hi ha molta literatura però també logística. Els tanatopràctics, per exemple, que preparen amb maquillatge i cura els difunts per al seu darrer acte social. Els qui preparen les cendres i les llencen a l’espai (això ja es pot fer a Catalunya).

Legalment els problemes de les làpides digitals ja han començat. Quan jo em mori, qui decideix que m’agradava més Emily Dickinson que Flannery O’Connor? I vostè,  quines cartes voldria que sortissin i quines fotos i de quina edat? I els vídeos de la calçotada? I un escriptor famós? Voldria tota la seva obra, o només aquella que considera immortal? Tot roman arbitrari. Tot, menys morir-se. Ja ho deien les àvies. Mor, Anton, que el qui es queda ja es compon.