Explicar la “questione catalana” a Trento és una experiència que no era a l'agenda per aquest mes d’octubre. I menys tenint en compte que es compleixen 500 anys precisament ara de la Reforma Protestant i que Trento és tot un símbol de la Contrareforma. Aquí es va celebrar el Concili de Trento, que va durar molts anys, entre 1545 i 1563. Era una resposta a la Reforma dels protestants, i entre altres decisions van establir la missa tridentina, que alguns tradicionalistes encara reclamen. Un dels aspectes que m’agraden d’aquell concili és que va obligar els bisbes a residir als bisbats. Sembla una banalitat, però la idea d’un bisbe sense el seu poble, és un no-sentit.

La ciutat, que passa tranquil·lament per un tros d’Àustria a Itàlia, té una vida cultural molt alta. Llibreries per tots costats, biblioteques ben fornides. Es venen encara molts diaris, la gent visita els museus. Només el MUSE, el de Ciències Nacionals, té dos milions de visitants anuals. Pensem que el Museu de Montserrat en rep dos milions i mig. A les llibreries proliferen volums sobre muntanya, i en els de religió que em criden l’atenció destaca una novetat de la Teresa Forcades. A novetats, un d’en Rafael Nadal. És natural que des d’una regió amb un alt nivell d’autonomia s’interessin pel que ens està passant a Catalunya, perquè tal com em reconeixia el president del seu consell, “el que us passa a vosaltres ens afecta a tots”. Aquest efecte dominó de la “qüestió catalana” desperta interès, també simpatia i en alguns casos, clara oposició i rebuig, també des d’un territori autònom com el Trentino, des d’on escric aquestes línies. Els qui reclamen més per l’autonomia, i la viuen com a tal, són els de Bolzano, més amunt. Els meus amics tridentins troben que hem de trobar una solució a Catalunya perquè el que estan veient els deixa desconcertats. Em demanen si tenim prou capacitat d’imprimir moneda. També volen saber què hi diu l’Església, i què en pensen els intel·lectuals. I les altres religions. I la meva família. I si Espanya pot viure sense nosaltres. La persona que m’acompanya a l’aeroport em diu que està convençut que “ens donaran la independència”. Donar la independència és un concepte que es repeteix. Els periodistes que trobo em reconeixen que els seus diaris solen ser anti-independentistes, i volen esbrinar per què els catalans s’han entossudit a voler ser separatistes, i per què just ara, quan amb una mica més d’autonomia ben gestionada ja estaria bé i no faríem tremolar Europa. Un periodista de la RAI vol saber si en la narrativa independentista la religió és una dimensió més, com l’economia o la llengua. Li responc que sense entrar en les arrels cristianes de Catalunya, el que sí que em sembla rellevant és la resposta acordada entre els bisbes espanyols i els catalans demanant que les coses es facin bé i en pau, i no només ells. I que si la dimensió religiosa hi pinta alguna cosa, ha de ser per recordar que Catalunya és una terra d’acollida i inclusió, i que si les religions separen no fan cap bé, ni espiritual ni social. La reconciliació també és un assumpte gens menor, ja que la crispació et du a no apreciar suficientment l’altre. Perquè l’altre, sigui qui sigui, formarà part, sempre, del nostre entorn, perquè no som uns ermitans, ni ho volem ser.

Catalunya no només els interessa a aquests habitants de la Província Autònoma de Trento per la situació, que els resulta propera, sinó que volen saber com es gestiona la diversitat religiosa des del Govern. Ens veuen com un model a seguir. En una fase històrica en què les teories de la secularització han fracassat, i en què l’element religiós, tot i no ser hegemònic sí que és present i s’ha transformat, de moment per quedar-se, que un govern com el català tingui per exemple una Direcció General d’Afers Religiosos els sembla una gran notícia. Els encurioseix que hi hagi un diccionari català de les religions, un mapa de les religions, un baròmetre sobre l’estat d’opinió de la ciutadania, així com una voluntat de ser una eina que facilita que la societat civil tingui més informació sobre les religions. No oblidem que a Catalunya parlem de més de 8.000 llocs de culte. Els amics tridentins em passegen per la ciutat i veig on dormien els bisbes (que eren prínceps) durant el Concili de Trento. No es detecta encara el pes de la immigració com en altres indrets, però l’islam creix. L’imam de Trento és un personatge implicat en la vida cultural de la ciutat. Ens manquen més excuses, ocasions i oportunitats per estar junts. Ni que sigui per discussions tridentines. Però discutim, que ens mantindrà vius.