Quan vaig començar aquesta sèrie Ve la independència que avui s’acaba molts us n’enfotíeu perquè no volíeu creure que el Parlament acabés proclamant la independència de Catalunya. Cap altre Estat no l’ha reconeguda per ara, això és cert, però no perquè no hagi estat legalment proclamada, per aquest motiu no. De fet, els altres Estats no reconeixen la independència catalana però sí que reconeixen que ha estat proclamada, ja que, en cas contrari, no tindria sentit haver-s'hi pronunciat en contra. No t’ho acabes de creure però la independència ja és aquí, ha vingut, i encara que no sigui com l’hauríem imaginat, ni tu ni jo, és l’afirmació de sobirania del poble català més important de la nostra història contemporània. La tenim aquí i el cert és que uns teníem raó i els altres no la teníeu. Els superbs, els savis, els que creuen que la política només són conspiracions i traïdories, salvatgisme, els partidaris de la catàstrofe, de l’amargor i de la pitjor opinió de l’ésser humà han quedat en evidència davant de l’altruisme, de la valentia d’uns representants polítics que s’arrisquen a la presó i a la ruïna econòmica per les llibertats de Catalunya. En el debat de les idees hi ha clarament uns guanyadors i uns vençuts.

Ah, però ¿això és realment la independència? ¿Realment us esperàveu que amb un moviment d’alliberament nacional autènticament pacifista i popular, sense una estructura de comandament piramidal, la creació de l’Estat Català no tindria un alt preu, dures i desconcertants mostres d’improvisació, iniciatives polítiques espontànies fetes a la babalà i sovintejades situacions de ridícul? ¿Heu oblidat que l’independentisme és un moviment que va de baix a dalt i no al revés? ¿Esperàveu que el president Puigdemont després de proclamar la independència tindria poders màgics per assegurar les fronteres i per fer-se obeir en tot el territori? La independència de Catalunya l’ha d’omplir de contingut el poble català sobirà que l’ha reclamada amb insistència i, en aquest sentit, tindrà la independència que es mereix, exactament la independència que s’hagi guanyat a pols. Els regals els fan els Reis Mags. Mentre sigui de manera pacífica, tots tenim la possibilitat de fer costat a la legitimitat que representa el Govern del president Puigdemont i de desobeir massivament el Govern de Rajoy. Possibilitat de fer tota mena d’actes de força que no impliquin violència, com ara exercir el dret a la vaga general i indefinida. Si els creients diuen que Déu Pare Omnipotent, Senyor del visible i de l’invisible, escriu amb ratlles tortes ¿us esperàveu que el govern independentista de la Generalitat ens oferiria una república catalana com una línia recta, sense peatges, com una autopista de quatre carrils on avançar a tota velocitat? És el problema que tenen les paraules grans, la independència és com l’amor, la llibertat, la justícia o la veritat, som nosaltres i només nosaltres els que les omplim de contingut real i efectiu. De vegades no us entenc.

En temps de Pere el Gran, quan l’exèrcit més poderós del món d’aleshores, el de França, va envair Catalunya per annexionar-se-la gràcies a la croada decretada pel Papa, quan l’estat medieval d’aleshores trontollava, abandonat de tothom i sense aliats internacionals, només la gent de Catalunya va fer possible la victòria damunt dels enemics i la pervivència del país. Contra tot pronòstic, els nostres avantpassats van aconseguir conservar la independència amb tant afany, amb tanta resolució, que un monjo català anònim, autor de les Gesta comitum Barchinone et regum Aragonie, hi feia aquest encès elogi de la nostra nació:

O Cathalonia, secla per omnia glorificeris,

magna mereberis et dominaberis, ere frueris!

És a dir: “O Catalunya, per tots els segles glorificada seràs, molt guanyaràs i dominaràs i del cel gaudiràs!”. Apunteu-vos-ho, pel que us pugui fer servei.

Jordi Galves
Ve la independència (32) Puigdemont i la traïció Jordi Galves
Jordi Galves
Ve la independència (31) La barra d’Espanya Jordi Galves