Poden tenir alguna relació dos personatges tan diferents com Juanito i Carrasco i Formiguera? Doncs sí, a través del seu esperit. I més concretament, l’ús que en fan.
Una de les coses més terribles de morir-se és que, a partir d’aquell moment, és molt complicat poder defensar-te de qui va per la vida dient que era íntim amic teu (i que tu havies detestat profundament), dels que et fan dir coses que tu mai hauries dit, dels que et fan pensar coses que en ta vida hauries pensat i dels que s’apropien de la teva memòria sense haver demanat cap permís.
Un dia, algú va decidir que quan el Reial Madrid ha de remuntar un resultat molt desfavorable, la solució és invocar l’esperit de Juanito. Ei, que per crear un ambient que fa vendre diaris i mirar els programes esportius de la TV està molt bé, però al pobre Juanito no li ha preguntat ningú mai res (per motius obvis). I sobre una possible consulta al seu esperit, no consta. Fins que, fart del tema, el seu fill va haver de sortir després del 2-0 al camp del Wolgsburg, i fer una de les piulades més sensacionals de la història del madrilisme.
Igual passa amb Carrasco i Formiguera. Durant anys, un munt de gent ha intentat apropiar-se del seu llegat ideològic i humanístic. Centenars de vegades hem escoltat i hem llegit gent interpretant en benefici propi el seu pensament amb aquella frivolitat que fa vergonyeta.
Però, a veure una cosa, qui està en condicions d’afirmar què pensaria o deixaria de pensar, defensar o deixar de defensar en Carrasco a l’era de Twitter, l’streaming i la TV a la carta? Carrasco va viure fa 80 anys i en les circumstàncies de fa 80 anys. I va prendre les decisions que va considerar oportunes, però en aquell context. Pretendre situar-lo avui és una frivolitat. Bé, o millor dit, una temeritat.
Potser al final la seva família també haurà de fer una piulada reivindicant que deixin d’invocar el seu esperit. Sobretot perquè el pobre no es pot defensar d’alguns que se l’apropien amb molta mala idea.