Refiar-se del Govern, de qualsevol govern, de qualsevol país, és com refiar-se d’un Pinotxo amb el nasarró sempre camús. Sabem, intruïm, que els nostres representants ens menteixen sovint però mai no n’estem segurs del tot. Tampoc no confessem si ens els crèiem o només ho fèiem veure. Ni si ens han ensibornat per una bona causa, per protegir allò que nosaltres també hauríem salvaguardat si fóssim en el seu lloc, fins i tot amb l’engany. Al capdavall la nostra cultura no és protestant ni som tan primmirats amb segons quines sentències. Mentir sincerament per la pàtria sembla que sigui mentir menys, gairebé és com no mentir, de fet és com dir una veritat discutible o, directament, com interpretar la realitat de manera tan partidària però tan legítima que acaba per transformar la bola en hòstia consagrada. S’empassa i avall. Els nostres mentiders són els nostres i només ens irriten els mentiders rivals. Tots plegats, ¿quants preceptes morals no violaríem per aconseguir la llibertat de Catalunya si no ens veiés ningú? La guerra de la independència de Catalunya és una guerra psicològica; incruenta, però tan bèl·lica com molts altres conflictes i millor ser putes que bonics. Com aquell gloriós Timbaler del Bruc que va foragitar amb una ensarronada gegant les temibles hosts de Napoleó. S’ho sap tothom.

Per tot això a alguns ens va entusiasmar la jugada del passat 9-N del 2014 protagonitzada pel president Artur Mas. Des d’un punt de vista polític efectiu no va servir de gaire —tampoc l’heroisme del Timbaler del Bruc— però va demostrar, amb fets, que es podia burlar l’adversari i que Catalunya té possibilitats de sortir-se'n si realment vol la independència d’Espanya. Que l’audàcia en aquest món de porucs potser, de vegades, té recompensa. Que amb un lideratge fort i cert realisme polític per part dels principals partits independentistes, la llibertat nacional ja no és una quimera. Que tot és a les nostres mans. Sovint s’ha dit en termes psicològics que la separació d’Espanya els catalans la desitgen però, íntimament, no la volen. La contradicció, en tot cas, si hi és, no es podrà mantenir eternament i en algun moment s’haurà de resoldre. Per començar a enllestir feina, per exemple, jo mateix em postulo per substituir si hi ha cap més conseller que tingui por d’aguantar el xàfec com l’exconseller Jordi Baiget. Ho faria a títol graciós i sense tocar ni una unça del sou. Em penso que podré aguantar força bé la presó i sí que accepto posar en risc tot el meu patrimoni personal. Igualment adreço als nostres adversaris espanyolistes de Madrid i Barcelona una única i entenedora proclama que no té res a veure amb les recents i honestes diades de l’orgull homosexual: Que us donin molt pel cul. Aquí us espero. (No em mireu així, és el vocabulari que es fa servir a les trinxeres).

El Govern de la Generalitat anunciarà avui, segons que sembla, tots els detalls tècnics del referèndum. Com que, d’independència, cap dels que hi estem conjurats no n’hem feta mai cap, m’estimo més ser prudent i confiar en les minucioses directives dels nostres buròcrates i juristes que tindran, em penso, present la directiva de Venècia i la d’Antananarivo si cal, el paràgraf aquell de la convenció en què esteu pensant, sí certament, l’article tal i la disposició transitòria qual. Si fan oposicions és per alguna cosa. Sense oblidar tampoc el reglament i la prosopopeia majestàtica ad hoc que segurament caldrà aplicar-hi en aquest cas de divorci entre Catalunya i Espanya. Tot això està molt bé i cal fer-ho. Però, encara que el referèndum encara no hagi estat formalment convocat, ¿on és la campanya pel sí? ¿On són les ganes? ¿On són els timbalers? ¿On són els partits per la independència suscitant l’èpica i la lírica d’un procés de separació, la crida a la mobilització, a la darrera mobilització del poble català que vol ser major d’edat? ¿on és la il·lusió, l’entusiasme, les ganes de victòria, l’alegria que s’encomana per una Catalunya políticament lliure, socialment justa, econòmicament pròspera i espiritualment gloriosa?