A veure, calleu, que si no, no se’m sent. Mira que sou burres, estigueu pel que dic que després aneu fent el ridícul repetint el primer que se us passa pel cap, sobiranistes totes, que sou de por, que mira com m’heu sortit de dropes i d’ignorants, i se us acaba veient el llautó amb tanta tele i tanta xerrera i després es nota, que no sou gens europees ni modernes ni il·lustrades, que costeu molt de quedar presentables, verres. Que aquí aquesta història vostra de la Infanta i el seu robador només és una distracció de la premsa. Com que només coneixeu la Pantoja, calleu, bruixes, us pensàveu que acabaríeu veient-li la roba interior i la cel·la reial on us imaginàveu que acabaria. Als reis i fills de reis, que per definició són éssers privilegiats i no ciutadans normals, mai no se’ls ha aconseguit tractar com als altres, no es deixen pas i si es prova, et fan molt mala cara. O els deixes estar i que abusin o, a tot estirar, se’ls escapça com van fer els anglesos i els francesos, o se’ls exilia o se’ls pela a traïció com va fer l’anarquista italià Luigi Lucheni amb Sissi emperadriu, que aquell dia no volia tornar a casa sense haver apunyalat un membre de la reialesa europea. Teniu raó quan dieu que les princeses ja no són com les d’abans, però ¿què passa amb els anarquistes?

¿Quants periodistes coneixeu que puguin ser com els amics de Donald Trump i dedicar-se al negoci de l’or negre? 

I qui diu anarquistes diu socialistes o periodistes que moltes vegades eren alhora una cosa i l’altra. Calleu, va, calleu, que em parleu de corrupció i la corrupció no mina les monarquies, el que està acabant és amb la democràcia, amb els partits polítics partidaris d’eliminar els privilegis, els abusos i la impunitat. Us entusiasma passar comptes i constatar que amb el que guanyava la infanta Cristina i el seu marit no es podia pagar la casassa de Pedralbes ni la vida de luxe que duien. Però ¿què me’n dieu de la premsa, d’alguna premsa, dels còmplices necessaris perquè hàgim arribat a aquest desori? ¿Us penseu que és molt lògic que Juan Luis Cebrián, ànima d'El País, per exemple, tingui accions a Star Petroleum? ¿Quants periodistes coneixeu que puguin ser com els amics de Donald Trump i dedicar-se al negoci de l’or negre? Sí, Cebrián, el que demana que s’apliqui l’article 155, se suspengui l’autonomia, s’empresoni el president Mas, d’aquest no sento que parleu, xerraires. Juan Luis Cebrián és fill de qui va ser director del diari falangista Arriba i alhora director general de la Premsa del Movimiento. Procedent d’aquesta aristocràcia, d’aquesta autèntica aristocràcia color blau Maó, no és estrany que Cebrián, amb només trenta anys ja fos nomenat director dels serveis informatius de Televisió Espanyola, el 1974. I, a partir d’aquí, cap a amunt amunt, infant blau, fent a través de l’imperi Prisa no un control del poder sinó esdevenint un poder, un poder polític en ell mateix sense que ningú mai l’hagi votat. A més a més, Juan Luis Cebrián és acadèmic de la llengua espanyola com si fos gramàtic o un gran escriptor. Em sembla que deu ser el primer acadèmic petrolier de la història d’Espanya i això us ha passat inadvertit. La guerra per la independència no és una guerra de bombes ni de morts ni de trinxeres, afortunadament. És una guerra mediàtica, una guerra d’informació, de contrainformació i de desinformació. A veure si calleu i comenceu les sobiranistes a denunciar públicament els comportaments poc modèlics de qualsevol tipus d’aristocràcia, també la dels infants blau Maó o “azul de España”.