L'agitació i la propaganda, com tot a la vida, ha de ser emprada en la seva justa mesura. Primer, cal tenir en compte que va ser una palanca de canvi polític i social, tot partint d’un règim absolutista com era el tsarista. La Rússia de l'alba del segle XX i l’Espanya i la Catalunya del segle XXI no tenen res en comú.
No s'hi val a falsificar la realitat dient que vivim un règim hereu del franquisme i, per tant, en si mateix franquista. Això no val ni com a element de retòrica de taverna. El sistema polític espanyol té molts defectes, un d’ells no haver sabut mai a l’època moderna i contemporània encaixar Catalunya, i la diversitat en general, sense força, ni assimilació ni supremacisme. No és un pecat venial precisament, però entre les democràcies occidentals queda al mig de la taula. Un bon diagnòstic és un primer pas i decisiu per una bona solució, és a dir, raonable i no absoluta. No sigui cas que caiguem en el vici que denunciem. Dins d’Espanya hi ha marge polític i jurídic per a la lluita política; en algun cas, com en el sucursalista (del poder central) Tribunal Constitucional, és més reduït o fins i tot inexistent: Però hi ha marge.
La societat catalana, tota i no pas des d’avui precisament -la independentista, la unionista i la que sura al mig, tota doncs- ha fet un rebuig explícit de la violència. En cap cas, ni en els pitjors moments –i se n’acosten de molt durs- ha pensat ni per un moment recórrer a la violència.
El procés democràtic i participatiu, amb totes les mancances que se li vulgui etzibar, sempre ha estat un procés democràtic i participatiu. Vol dir que, qui hi ha volgut participar, ha participat, i que s’han acceptat els resultats, tants els político-institucionals com els merament socials o culturals.
L'actiu més formidable i temible de l’independentisme català és la força cívica i les seves atomitzades representacions institucionals
Dins, doncs, d’aquest context, s’ha desenvolupat la polièdrica acció política catalana. Aquesta és la via catalana per a tots (és a dir, per a la immensa majoria) acceptada i practicada. Aquesta força cívica i les seves atomitzades, a voltes, representacions institucionals s’ha articulat el millor que ha sabut, molts cops de forma manifestament millorable, altres exemplarment. Aquest és l’actiu més formidable i temible de l’independentisme català.
En aquest context, atès que no hi ha per ara com a Escòcia o com va haver-hi al Quebec, un partit hegemònic –ni se l’espera-, la pluralitat de forces polítiques pro-independència s’han hagut de vincular –terme més neutre i menys proactiu que el de col·ligar- en un moviment encara molt imperfecte. A aquesta fragmentació es deu l’aparent manca d’unitat orgànica i les ocasionals però indissimulades urpades dels que indubtablement pugen llançats al llom electoral dels que no fan sinó caure suaument des de fa un lustre.
En aquesta situació d’emergència nacional, a parer de molts independentistes, la força efectiva desplegada és poca o poc potent. En part, degut a un altre aspecte poc palesat: la pressa. Com si fos una partida d’escacs els independentistes es van marcant terminis, sempre molt curts. Obliden que els desplaçaments històrics, també a l’era de Twitter, són més aviat tel·lúrics, abans que altra cosa.
Què vol dir això? Que l’acció política primària ha de ser, no tant exigir-se els uns als altres que aquest o aquell dia es posin en marxa mecanismes efectius per arribar a la independència –com si l’Estat espanyol els acceptés amb els braços plegats-, sinó un altre objectiu, més feixuc, però molt més sòlid i durador: eixamplar de forma incontestable la base social pro-independentista.
En un Estat, com l'anglès, on les formes i actituds democràtiques apareixen molt més consolidades que aquí, sí que s’ha pogut arribar a un acord entre un govern escocès, amb una àmplia majoria independentista al Parlament d’Edimburg, i el govern de Londres, per dur a terme un referèndum amb una pregunta clara i sense embuts: o independència o no independència.
En aquest context no som, malauradament, al Regne Unit. La força, a Madrid, i especialment al món occidental, és a dir a la Unió Europea, Estats Units i el Canadà, no poden ser les urnes. Llavors aquesta força no la dóna res més que una clara majoria social, és a dir, ciutadana. Que no hi hagi forma per la tossuderia de Madrid, de traduir en vots emesos en un referèndum aquesta majoria, és una força cap a fora. Una, en si mateix molt reveladora; una majoria parlamentària sense majoria dels electors no és moneda de curs legal en aquest procel·lós caminar pel fil de la Història fins a arribar al port desitjat.
El vot, com els diners, és molt tímid i és reticent davant dels canvis. I defuig el guirigall
Per això, al marge de la dubtosa qualitat d’algunes accions d’agitprop, que mai han de ser un fi en si mateixes, cal demanar-se molt seriosament si aquestes accions eixamplen, redueixen o deixen indiferent els cossos socials que es vol/cal sumar al sector majoritari de la plural societat catalana que sospira per la independència.
Per això, incidir des de plataformes no institucionals en els corrents socials sembla més eficaç. En aquest sentit s’ha de considerar positiva la iniciativa cívica per impulsar un referèndum l’abans possible. Aquestes actuacions són les que gra a gra, gota a gota, sense explosions, poden moure importants segments socials. L’agitprop d’una elit amb relatiu arrelament social, arrelament mesurat en vots electorals, hauria d’ajudar a aquesta expansió ciutadana amb contenció i de forma molt adient al seu fi. El vot, com els diners, és molt tímid i és reticent davant dels canvis. I defuig el guirigall.