Ha passat al voltant d'un quart d'una del migdia de la primera sessió de les 54 previstes per jutjar l'anomenat cas Palau. A les 12.02, la presidenta del Tribunal Montserrat Comas havia decretat un descans. La majoria d'advocats, d'acusacions, d'acusats i de periodistes feien un cafè al bar del costat de l'auditori de la Ciutat de la Justícia, on tindrem judici fins al juny.

Resulta que la cafeteria connecta amb els lavabos a través d'un passadís que, a l'altra banda, dóna al hall pel qual s'accedeix a l'auditori on fan la vista. I just quan un servidor era a la intersecció, ha passat Fèlix Millet amb la ja seva clàssica americana d'anar al jutjat i la seva inseparable cadira de rodes, empesa amb energia per un xicot que té una de les entrevistes més interessants del moment. Sí, perquè el que ell podria explicar seria tan sucós que se'm fa la boca aigua només de pensar-ho.

Bé, el cas és que he deixat passar uns instants i he entrat darrere. La porta dels lavabos dóna a una mena de distribuïdor en forma de rectangle amb 4 portes situades a l'esquerra. La primera és d'accés restringit, la segona és el WC de dones, la tercera és el de minusvàlids i la quarta és el d'homes. Jo he entrat per la quarta. I sap qui hi havia dins? Ningú! On eren Millet, la seva americana, la cadira i l'empenyedor? Efectivament, al lavabo de minusvàlids. Això confirmaria el que Millet ja va dir aquí mateix a la Gemma Liñan: “Estic molt fotut”. I ho està tant que no va al lavabo normal sinó al reservat pels minusvàlids. Exemplar.

Però aquesta no ha estat l'única vegada que avui Millet ha visitat l'excusat. Abans de començar la sessió, i mentre els advocats anaven sent cridats per ocupar el lloc que tenien reservat, ja hi ha anat un cop. Hi ha estat 6 minuts i 23 segons. I ha repetit a les 11.22, ja en plena sessió i just quan l'advocat de Ferrovial, Cristóbal Martell, estava exposant els seus arguments. Ha tornat a les 11.27. Això vol dir una estada inferior a la del primer cop.

Ara tornaré a la salut de Millet, però ja que ha sortit el nom d'en Cristóbal Martell, fem-hi una petita aturada. Segur que vostè el coneix. L'ha vist desenes de vegades. És aquell senyor de barba, vestit de negre i que arrossega una maleta que fa cara de pesar 50 quilos (o més) i que surt al costat d'acusats i jutjats tan diversos com Leo Messi, Jordi Pujol Ferrusola, Álvaro Lapuerta (extresorer del PP i implicat en el cas Gürtel), Miquel i Marco Antonio Tejeiro (cas Nóos), Manuel Bustos (cas Mercuri), Josep Lluís Nuñez, Samuel Eto’o, el Barça en el cas Neymar o al seu dia Javier de la Rosa. I els acompanya perquè és l'advocat de tots ells.

Doncs bé, Martell ha estat el primer a tastar el caos microfònic que ha perseguit tota la sessió. Primer semblava que era cosa del seu micro. I li han canviat. Però també fallava. I han tornat a canviar-li. I tampoc. I al final han acabat fallant tots els micros que han estat usats per part de tots els intervinents. En alguns casos s'apagaven sols, en altres distorsionaven la veu i en algun moment s'han acoblat. A 2/4 de 12 menys dos minuts, la presidenta del tribunal ha demanat que apaguéssim tots els mòbils perquè eren els causants del desori. Però el desori ha continuat. Fins que cinc minuts després de la una ha demanat que també poséssim en mode avió qualsevol dispositiu existent a la sala perquè eren els causants de les interferències. Tot i així els micros encara han seguit fallant fins a 8 vegades més. He arribat a pensar que era una maledicció doble: la del fantasma de la Ciutat de la Justícia i la del Mobile World Congress.   

La primera té a veure amb què el que avui han començat a jutjar és la desviació de diners que Ferrovial pagava al Palau de la Música i que acabaven a Convergència a canvi de la concessió d'obres com la de... Siiií!!! La de la Ciutat de la Justícia!!! I la segona és que a 10 minuts a peu d'on avui hi jutjaven uns fets coneguts fa 8 anys (8 ANYS!!!) hi fan el congrés de la mobilitat, que és la modernitat total, el futur, l’internet de les coses, la immediatesa, l’streaming...

Tornem doncs a Millet, que abans d'entrar al judici, i quan tots érem a la porta de l'auditori esperant per entrar, ha respost amb un “molt bé” a la pregunta de “com estàs?” feta per Jordi Pina, advocat de Jordi Montull i que al judici del 9-N era l'advocat d’Irene Rigau. Al seu costat hi havia Xavier Melero, que avui feia d'advocat de Daniel Osàcar, extresorer de Convergència i que el 9-N ho era d'Artur Mas. I dins ens esperava el fiscal del cas que ens ocupa i que també ho fou del 9-N, Emilio Sánchez Ulled. Vaja que, tenint en compte que a tres quarts de 9 ha entrat per la porta de la Ciutat de la Justícia Ana Magaldi, fiscal en cap de BCN i coneguda com “la senyora del darrere del 9-N”, en el fons allò era una petita retrobada de vells amics.

Doncs això, que aquest Millet del “molt bé” de l'inici de la sessió i que a la sortida ha contestat amb un “en cadira de rodes” a la pregunta de “com està?” feta per la Gemma Liñan, com li deia unes línies amunt, està molt fotut. Però molt.

Ho he vist clar quan després de l'escena del lavabo de minusvàlids l'he vist ocupant novament el seu lloc. Estava (ell) dret (sí, dret) a la primera fila, xerrant amb Rosa Garicano, que fou directora general del Palau i per la qual demanen 9 anys de presó, i que era a la segona fila. En els set minuts que ha durat la conversa, Millet no només ha estat dret sinó que les seves mans estaven lliures, sense recolzar-se en cap banda ni en cap estri. Quan han acabat, llavors sí, llavors caminant amb molta dificultat, ha estat ajudat pel xicot que li empeny la cadira de rodes i per Jordi Montull a reocupar la seva butaca i seguir la segona part de la sessió.

Amb intervencions dels diversos advocats amb les anomenades “qüestions prèvies”, la cosa ha durat fins les 14.52, quan la presidenta ens ha acomiadat fins demà, dia que a tothom deixarà d'interessar-li aquest judici. Potser la cosa s'animarà la setmana vinent, quan està previst que comencin a declarar als acusats. Mentre, a Fèlix Millet seguiran passejant-lo en cadira de rodes per demostrar-nos que, efectivament, està molt fotut. Sobretot de fons d'armari. I per això, pobret, sempre ha d'anar amb la mateixa americana, la que tothom coneix com el “model Barragán” en honor al personatge que la duia exactament igual.

L'esperança és que en els pròxims 4 mesos i 53 sessions, algun dia ens sorprengui vestint alguna altra peça.