La baralla en curs dins de Podemos, que enfronta la seva direcció executiva amb els seus òrgans jurisdiccionals interns, indica de manera inconfusible que poc ha tardat el partit de la nova política a envellir i reproduir tots els vicis de les organitzacions tradicionals, a les quals va anatematitzar i va pretendre substituir. És sabut que quan en un partit el debat polític és suplantat per querelles reglamentàries i uns i d'altres es colpegen entre si amb els estatuts a la mà, estem davant d'un símptoma fatal de degeneració burocràtica.

En aquesta ocasió el pretext de la batussa és la qüestionada validesa dels estatuts que ha redactat la direcció, suposadament desenvolupant el que es va aprovar a Vistalegre però realment blindant la seva pròpia autoritat fins més enllà de l'autoritarisme. El factor desencadenant ha estat l'intent d'eliminar la presidenta de la comissió de garanties, que, pel que sembla, no és tan submisa com requereix el paladar del secretari general. I la qüestió de fons és la de sempre: l'exercici d'un poder il·limitat i il·limitant per part dels líders partidaris, emparant-se en la seva legitimitat d'origen i en la seva relació privilegiada amb l'electorat.

Un equip d'experts dirigit per José Antonio Gómez-Yáñez va estudiar recentment el funcionament dels partits polítics espanyols en vista de les normes que regeixen en països com Alemanya o la Gran Bretanya. La conclusió més impactant és que cap dels nostres partits no podria ser legal en aquests països, perquè no compleixen els estàndards mínims que allà s'exigeixen per reconèixer-los com a organitzacions democràtiques.

Els que s'incorporen a una organització política com a militants se'ls exigeix una renúncia a drets fonamentals que mai no acceptarien com a ciutadans

Com aquí som molt donats a barrejar-ho tot, es tendeix a confondre la democràcia interna d'un partit amb l'asambleïsme o amb les formes plebiscitàries d'elecció dels dirigents. Ja és força discutible que el plebiscit sigui l'expressió més depurada de la democràcia: per mi i per molts més, és exactament el contrari. La pràctica demostra que les organitzacions que es fan plebiscitàries evolucionen indefectiblement cap a fórmules cesaristes i caudillistes, en les quals tot el poder es concentra en una sola persona i, en liquidar-se l'organicitat, amb ella desapareixen els mecanismes de control i de presa col·lectiva de les decisions.

Però la democràcia és molt més que una forma de votació. Té a veure sobretot amb els drets i les llibertats; en aquest cas, els de les persones que formen part de l'organització. I des d'aquest punt de vista, la realitat que es viu dins dels partits és lamentable. Es diria que els que s'incorporen a una organització política com a militants se'ls exigeix una renúncia a drets fonamentals que mai no acceptarien com a ciutadans. Fins i tot a drets que no són renunciables en un règim de llibertats civils.

Els articles dels estatuts de Podemos que permeten sancionar els seus militants estan en gran manera copiats literalment dels estatuts del Partit Popular

La simple lectura dels textos que defineixen el règim disciplinari dels partits és un viatge als inferns des del punt de vista jurídic. Cap d'ells no passaria un examen superficial en el Tribunal Constitucional. Abunden entre els comportaments punibles, coses que qualsevol estudiant de primer de Dret reconeixeria com a delictes d'opinió, propis de les dictadures i incompatibles amb la llibertat d'expressió. Els tipus sancionables es descriuen amb un grau de vaporosa generalitat que a la pràctica permet posar en ells qualsevol conducta que desplagui a qui els interpreta. Els marges de discrecionalitat per posar i treure càstigs són oceànics. I qualsevol tribu selvàtica és més rigorosa en els procediments.

A més, en ells no hi ha res semblant a la separació de poders o a la independència dels qui jutgen. De les anomenades "comissions de garanties" només s'espera que donin garanties al líder que a la seva veu de comandament els seus enemics interns seran passats per les armes. En la majoria dels casos, primer es decideix la represàlia i després es construeix l'argument.

Potser els sorprèn —o potser no— saber que els articles dels estatuts de Podemos que descriuen les "faltes molt greus, greus o lleus" que permeten sancionar els seus militants estan en gran manera copiats literalment dels estatuts del Partit Popular. Es veu que a algú li va semblar un bon model a imitar, el van prendre com a plantilla i, en molts casos, es van limitar a un mandrós talla i enganxa.

En ells es castiguen coses com "manipular o atemptar contra la lliure decisió dels afiliats", "desoir els acords i directrius dels dirigents", o "propagar notícies falses", que és la seva manera de referir-se a les filtracions a la premsa. Aquestes definicions en mans d'un leninista de bressol com Iglesias donen per a qualsevol purga. No m'estranya que Errejón estigui callat com un mort, es veu que ha entès el missatge i valora la seva pell.

Tant disbarat sorgeix d'aquesta vella concepció dels partits polítics com a corporacions eclesiàstiques, dotades d'una fe que és la veritable, un dogma i uns administradors del dogma

Pitjor encara és el PSOE. El seu reglament disciplinari enumera una llista interminable de comportaments que donen lloc a diferents sancions. Però per si se li hagués escapat alguna cosa, el redactor es va ocupar d'afegir aquest afegitó: "Qualsevol actuació que, contradient els principis del Partit o suposant una mala conducta cívica o ètica, sigui considerada molt greu (o greu) per la Comissió Executiva Federal" (és a dir, pel secretari general).

La cosa és tan grollera com si en el Codi Penal, després d'establir-se tot el que és delicte, s'afegís un article final que digués: "I tot allò que al Govern li sembli delictiu". Així no se t'escapa ni un, ja veuran aquests cabrons de la dissidència.

Tant disbarat sorgeix d'aquesta vella concepció dels partits polítics com a corporacions eclesiàstiques, dotades d'una fe que és la veritable, un dogma i uns administradors del dogma, que són la seva cúria vaticana de dirigents orgànics, i el seu summe pontífex, el líder de torn. En ells regeix des de temps immemorial una regla indiscutida: es discuteix fins que es marca una línia; i a partir d'allà ja no es discuteix, tots a obeir i a seguir la línia. El que faci un pas fora de la línia, és heretge i mereix ser excomunicat.

Encara que en el PSOE de Pedro Sánchez, com s'ha vist amb el tema de la plurinacionalitat, el procés s'ha invertit. Primer, elegeixen el líder. Després, aquest marca la línia. I quan ja está elegit el líder i decidit el rumb, comença la discussió. Qui sap, pot ser que els vagi bé.