Estava ahir al matí fent el segon cafè del dia, després de la tertúlia de la ràdio, i va aparèixer un noi una mica més jove que jo, prim i nerviós, amb una arracada de pirata a l'orella que em va demanar per seure. Jo ja estic avesat a que em passin coses estranyes. 

Hi ha un nano de vint anys, que diu que és un geni, i que m'escriu set o vuit whatsapps plens de coses cada dia i també algun correu. De vegades la vibració del telèfon em desperta a mitjanit i sé perfectament que és ell, que encara fuma i pensa. Tan aviat m'escriu en català, com en anglès o en francès i, com que els textos són prometedors, miro de seguir-lo.

Una cosa que m'agrada d'escriure és que sovint t'estalvia introduccions i converses de cortesia. Una vegada, esmorzant al Velódromo, hi vaig conèixer una noia que volia saber on havia comprat el consolador de llumetes de Londres-París-Barcelona. Una altra vegada un empresari em va convidar a un gintònic a les nou del matí per celebrar que acabava de tancar un negoci milionari en un país llunyà. 

També tinc relacions amb un astròleg que, quan he d'escriure un perfil i no conec el personatge, em dona pistes i adjectius amb el seu esoterisme. Mentre faig l'article, rebo missatge d'un fan de la Legión que va assistir al concert de la banda d'inspecció general de l'Exèrcit espanyol. Diu que el tinent general ha suprimit el català i l'himne dels Segadors de l'acte anual de Setmana Santa.

Dimarts vaig esmorzar amb un amic septuagenari que vaig conèixer un dia trist, d'aquells que fas veure que estàs content i l'humor et surt espetegant com si fossis una moto vella. Aquest amic, que em recita poemes en llatí i en grec, i també pàgines de Kazansakis, de vegades es presenta al Velódromo. Si coincidim, xerrem una estona. 

L'altre dia venia d'un viatge de negocis a Miami i estava indignat. "Ens volen robar fins i tot el pa en tomàquet", anava repetint. Es veu que mentre esperava que l'avió d'American Airlines s'enlairés va obrir una revista d'aquestes que hi ha a les bosses dels seients, barrejades amb les instruccions que cal seguir per no ofegar-se, si l'avió cau a l'Atlàntic. 

En una pàgina de publicitat hi va trobar la fotografia d'una llesca de pa torrat, amb uns tomàquets partits per la meitat i una ampolla d'oli d'oliva aristocràtica i solemne. A sota de la foto s'hi llegia: Rafa, Pau y Enrique abren un nuevo restaurante. L'article elogiava la "típica cocina madrileña" d'un establiment que el fill d'Abel Matutes ha obert amb el suport de Rafael Nadal, Pau Gasol i Enrique Iglesias. 

Com que és fill d'una generació que s'ha passat 30 anys buscant excuses per no ser independentista, aquests espolis li fan el doble de mal, i s'embala de seguida. "Què hi feia el Fèlix Riera legitimant l'Ada Colau, en un programa del Cuní. Que s'ha begut l'enteniment, el Conde? Collons que jo sóc de pagès! Si ens enfonsen Barcelona, sí que ens robaran el pa amb tomàquet!"

A mesura que el país s'enfronta a situacions que abans trobava naturals, les converses es van tornant més lliures i espontànies. Darrerament noto que com més es desfà el maquillatge de les institucions, més les formes del país agafen un color surrealista i no em perdria per res del món l'espectacle d'aquest renaixement.

És maco veure com el país entra en un estat de consciència nou i comença a parlar amb ell mateix d'una altra manera. El Dedéu està descobrint l'amor, el Graupera comença a dominar el seu ego, el Sostres comença a dubtar d'ell mateix, la Punsoda ja quasi és més gran que la seva ferida. Jo també tinc els meus moments. 

El noi de l'arracada de pirata que he esmentat es va asseure davant meu, es va mirar els diaris que tenia escampats sobre la taula i, després d'un intercanvi breu de bromes, em va fer aquest discurs:

"Tu, que ets un escriptor força redimit per la tendresa, un dia voldràs contractar una pàgina de publicitat en aquests diaris que sempre critiques per demanar perdó a totes les teves exnòvies. No t'enfadis, eh? He llegit els teus llibres, i em fan gràcia les coses que escrius sobre les dones. Quasi sempre tens raó, i ja es veu que no ets imbècil perquè, per prudència, te'n fots de les teves pròpies teories. Però també es nota que no has estat mai del tot enamorat i que no pots evitar veure les dones des de fora."

"Es nota que el cervell controla el teu cor, i que el terror que et fan els sentiments soscava la verticalitat que tens quan analitzes la política. Un dia et passarà que tots aquests detalls que veus tant bé, aquestes observacions sobre les dones que amplifiques per descriure les teves aventures amb un dring caricaturesc, perdran sentit davant d'una certesa sense forma que et farà comprendre coses que ara tot just intueixes."

"Ja dic que m'agrada llegir-te. Però davant dels sentiments ets un senyor Esteve amorosit per la tendresa i per la recerca infructuosa d'una dona que t'ajudi a tirar al foc els llibres de comptabilitat. En les històries ficcionades de les teves relacions m'hi veig a mi mateix tot just fa uns mesos, i a molts dels meus amics. Es nota que busques i que no trobes i que la recerca d'una dona que t'alliberi de les teves darreres pors forma part del teu destí i la teva aventura."

"Ara rius, però un dia m'entendràs i veuràs que amb les dones que has estimat eres com els diputats de Junts pel Sí davant del Referèndum. Una gràcia dels teus llibres és que, resseguint-los, es pot veure que has posat tota la força a estirar el país, aquest país d'imbècils que mai no has volgut deixar penjat. Suposo que intuïes que sense ell no et curaries o que no podries fer-te fort."

"Però el país cada cop et necessitarà menys. I quan el teu cap ple d'idees connecti amb el teu cos i aterri en un lloc on et sentis segur, et lliuraràs a una dona, com t'has lliurat a Catalunya i et serà absolutament igual que et consumeixi com un vampir. Aquestes descripcions tan humorístiques que has fet, et semblaran fruit d'un camí menor, i començaràs a connectar amb els misteris de l'amor que estan més enllà del bé i del mal."

"I no sé com et sortirà personalment, però estic segur que et passarà i que tota aquesta gosadia que tens quan parles de política agafarà una altra volada i, si encara escrius, serà interessant llegir els teus llibres. "

I després de dir això es va alçar recolzant les dues mans sobre la taula, em va donar la mà amb fermesa i va marxar tan ample. No fa gaires anys hauria demanat a algun cambrer que truqués la policia.