El cardenal Omella ha vingut a Barcelona amb ànims de corregir anomalies històriques, i triar una dona laica per a un càrrec directiu com acaba de fer és un bon senyal. L’escollida és Màrion Roca Sagués, nova secretària general i cancellera, un càrrec que al bisbat de Girona ja fa anys que ocupa una dona, també, l’eficaç M. Teresa Cebrià, tot i que des de fa uns anys es varen dividir les funcions i ara ella és cancellera i una altra dona, Mercè Corominas, és secretària general. “A Girona, més”, ja se sap.

La nova secretària general no és nova a la plaça. Té dècades d’experiència i ha format part de l’equip del secretari general sortint i des d’ahir bisbe auxiliar de Barcelona, Sergi Gordo. De fet, el càrrec és tant alt que a vegades és l’avantsala de ser nomenat bisbe, eventualitat que, a la Màrion, no li passarà, a curt termini. Haurien de remoure’s moltes coses a l’Església catòlica. El Papa ja n’ha regirat moltes. Bergoglio actua com si fos un electricista entremaliat, que entra a una empresa i comença a canviar cables de lloc, a connectar aparells que en principi no tenien relació, a desendollar coses, a prémer botons. El Papa assaja, però no a la babalà. És un home profund, de conviccions molt fondes. Resa, calla, escolta. I decideix. Potser un dia prendrà decisions que visibilitzin les dones a l’Església, aquestes que s’ho miren tot, com diu la lúcida Lucetta Scaraffia, des del darrer banc.

Amb la nova incorporació femenina en un càrrec directiu, l’Església de Barcelona està dient coses també a altres bisbats més petits, a entitats, escoles, delegacions diocesanes i comunitats eclesials. La seva tasca, en una alta funció en l’organització administrativa de la cúria diocesana, és el pas per assegurar, i les paraules són textuals del bisbat, una “adequada transició”. Amb aquest gest, l’arquebisbe “mostra el seu tarannà renovador en sintonia amb el papa Francesc situant en l’organització de la cúria una dona de vàlua”. És a dir, que estem en renovació, i renovar-se és incorporar dones a càrrecs directius, una praxi que en l’Església ha estat minsa.

No podria comptar les vegades que m’han formulat la pregunta “què hi fa una dona com tu en un lloc com aquest?”, considerant “lloc” l’Església, un reducte vist per tanta gent com anacrònic, masclista i fosc. Perquè és una evidència que institucionalment no s’ha sabut gestionar de manera satisfactòria el paper de la dona a l’Església. Els darrers Papes ho han confessat i aquest Francesc en concret hi insisteix especialment.

Lucetta Scaraffia, historiadora i periodista, dona d’una vida fascinant, escriptora del diari vaticà L'Osservatore Romano, va participar al Sínode de Bisbes. No és normal. Fins fa ben poc això era una anomalia. Eren poques, religioses, i sense rellevància en les decisions finals.  Des del darrer banc del Sínode, la Lucetta va observar. I en el seu llibre, que es titula precisament Des del darrer banc, defensa que l’Església no pot oblidar que “el cristianisme va deixar la llavor de l’emancipació femenina a Occident”. Segons ella, “les dones són les úniques que poden restituir vitalitat i cor a una estructura encarcarada i autoreferencial”. Bàsicament, sense les dones, l’Església s’acaba. L’Església no pot pensar el futur sense les dones i les dones ja no accepten més no ser escoltades. Però resulta que les dones a l’Església han escoltat molt i han parlat poc. La dona ha estat sublimada, maleïda, però sobretot, menystinguda o oblidada. Ignorada. Invisible. Durant massa temps, les dones han estat vistes sota un prisma distorsionat, i sovint entelat i llunyà. Hi ha excepcions, santes, verges, màrtirs. Però poca cosa més. En la gestió ordinària del poder, les dones a l’Església pinten poc.

Que el Papa, el bisbe i, esperem, que fins l’últim rector facin gestos (i nomenaments) que recauen en la visibilització del poder de les dones, és positiu. Que vulguin treballar amb elles, escoltar-les, argumentar amb elles, és una esplèndida petita notícia que demostra que la pesada maquinària eclesial també es mou. I a més, és una notícia necessària en una organització amb voluntat de perdurar, que sense aquestes accions que mostrin un “tarannà renovador”, com manifesta l’arquebisbat de Barcelona, difícilment podrà anar endavant. Les noies joves no poden concebre que pel fet de ser dones, perquè és només per això, no puguin tenir un càrrec. I no ho poden entendre, perquè és incomprensible. El fenomen Màrion, la lucidesa d’Scaraffia... són indicis que el catolicisme no té ganes de ser ranci i antiquat, sinó de posar-se al dia, aquell aggiornamento que el Concili Vaticà II va acaronar tant i que, segons el professor i expert conciliar Alberto Melloni, va fer que es recuperés una dimensió oblidada de l’Església, que és la sinodalitat, i aquesta porta a la inclusió. Ens havíem acostumat a donar per vàlides premisses patriarcals que ens semblaven òbvies i que no ho són gens. Que la Màrion sigui notícia, n’és un exemple, diàfan, però també preocupant. És tard i els signes dels temps ho corroboren. Eppur si muove.

Míriam Díez
Opinió Omella a la Capella Sixtina Míriam Díez