Això no és un article, és un anunci. Podria ser només una transcripció del vídeo de l’1-O produït per la Generalitat, en què un tren invisible (que en teoria som tots nosaltres) s’aparta del seu trajecte habitual i rectilini vers una corba desconeguda i apassionant, mentre una veu en off t’interpel·la dient-te: “Vas néixer amb la capacitat de decidir; hi renunciaràs? Ara més que mai, el futur de Catalunya és a les teves mans. Participa-hi. L’1 d’octubre, referèndum.”

Jo l’hagués fet diferent, l’anunci, perquè això de les metàfores sempre m’ha semblat una mariconada. Egoista de mi, jo hauria filmat (en estricte primer pla) tots els meus coetanis, feinejant de nit i esgotats, hauria enregistrat el rostre de tants amics i amigues que fins ara han demanat permís per existir, que s’han acostumat a anar per la vida amb una moral d’autònom escanyat, exercint l’autocensura quan escrivien, patint de valent per sobreviure, mentre veien com els popes de l’autonomisme s’enriquien tot alliçonant-nos sobre com de covards som els catalans quan arriba l’hora de la veritat i ens escagarrinem davant dels espanyols. 

Jo hauria filmat totes les nostres cares així, amb les ulleres marcades pel violeta i la pell ferida de tantes hòsties, mentre la veu en off diria: “Fins ara has viscut sota la por, aferrat a les molles del teu rosegó de pa, pensant-te que viure castrat i en la misèria mentre els altres s’embotien era normal; ara més que mai, podràs demostrar quin preu estàs disposat a pagar per ser lliure i acabar amb la farsa. Vota ‘sí’. L’1 d’octubre, referèndum.”

Cadascú té el seu anunci de l’1-O, i entenc que el meu et sembli parcial, perquè els motius d’alliberament sempre han estat de molts colors i cada ànima fa sa guerra. Però en tots ells s’amaga la decisió expressa de no demanar mai més permís de ser. D’aquests darrers dies, em xoca la gent que se sorprèn davant l’aparició de la Guàrdia Civil a les redaccions dels mitjans lliures per advertir-los que moderin la seva llibertat d’expressió i també em sobta tota la gent que s’indigna quan veu el pobre Rajoy felicitant les forces de l’ordre per haver retirat 100.000 cartells del referèndum. A mi la cosa no m’exalta en absolut, perquè ja fa temps que sé que el govern espanyol (secundat pel PSOE i per la tebior còmplice de Podemos) abans es deixarà matar que permetre que un català s’autodetermini en forma de votació referendària. No ho poden permetre, perquè si tu i jo votem ja estan morts.

De fet, ja han començat l’agonia. Veieu-los aquests dies, erdoganitzant la política amb gestos que comencen a escandalitzar els pobles civilitzats d’Europa. Retirar anuncis, visitar redaccions per intimidar els companys de la premsa; això només és el començament i fins l’1-O en tindrem un cada dia. El que encara no han entès és que tu i jo som l’anunci i que, en aquest món nostre on el nostre cos i les nostres mans són un tauler publicitari, anar censurant segons què o impedir penjar-ho d’un fanal no només és inútil, sinó propi d’analfabets. Tu i jo som l’anunci, i la teva obligació no és només distribuir el de la Generalitat, sinó filmar la teva pròpia falca i enviar-la a tothom. Siguis ancià, siguis adolescent, o experimentis la crisi dels cinquanta, fes el que vulguis: tu ets el teu propi anunci i perquè deixis de parlar t’hauran d’emmudir a hòsties.

Jo avui escric aquest article, que no és un article sinó un anunci, demanant-te que vagis a votar l’1-O, perquè la llibertat col·lectiva exigeix primer l’emancipació individual. Imprimeix-te, diversifica’t, mou-te a través de les xarxes com si et poguessis transformar en un microxip. I sobretot no siguis equidistant, perquè la tebior en un estat de setge com el present només es pot definir d’una manera: complicitat amb la barbàrie.

Jo no soc articulista, avui soc un home anunci. Veniu a buscar-me, si teniu collons.