Una de les escenes que més em va sobtar el dia després dels atemptats de Barcelona, pels volts del memorial improvisat que ciutadans i turistes van erigir sobre el mosaic de Miró, just a tocar del Liceu, va ser la de veure un grup de nanos absolutament borratxos que passaven per l’indret (un d’ells, pet com un all, sostingut pels seus amics perquè no podia caminar de la ressaca que duia a sobre) mentre la gent encara plorava de ràbia i d’impotència encerclant espelmes i flors. Després d’un atemptat com el de Barcelona s’imposa aquella cançoneta cursi segons la qual les ciutats han de "recuperar la normalitat", una salmòdia poc aplicable a indrets d’esperit canalla com ara la Rosa de Foc on, a pesar del terrabastall de la Rambla i dels helicòpters que sobrevolaven l’Eixample, la ciutat desafiava el terror de la millor forma possible: continuant la festa.

El tòpic de "recuperar la normalitat" no s’imposa quan parlem de les grans ciutats i del gihadisme, perquè precisament aquests atacs ja formen part de la més absoluta parsimònia de les urbs occidentals i són un fenomen que, ens plagui o no, les situa al bell mig del circuit globalitzat de la por. Això no vol dir que la gent no pugui plorar ni enrabiar-se amb justícia després d’una barbàrie, però el mateix dia de l’atemptat a la Rambla a molts dels nostres watsaps i telèfons, més enllà de mostres de xoc emocional i de bons desitjos xarons, hi campava la frase "tard o d’hora ens havia de passar". Cal admetre que les performances visuals del terrorisme són un dels nous espectacles de les ciutats europees i, com a tals, contenen la consegüent dosi de por i fascinació sàdica: no hi ha cap normalitat a recuperar, perquè la possibilitat del perill és consubstancial a la ciutat.

De fet, el gihadisme ha estat prou hàbil contagiant als ciutadans d’Europa aquella sensació segons la qual els seus atacs són una perversa loteria que toca quan toca i ja t’hi pots posar flors. Aquesta és la nova normalitat de Barcelona, una ciutat que forma part d’un estat que ha traficat i encara negocia econòmicament amb països que han tolerat o directament subvencionat la causa gihadista. Tot l’escarni que el rei Felip VI ha patit per les seves connexions amb la monarquia saudita, i la consegüent venda d’armes als seus cacics, es poden aplicar a fenòmens molt més incòmodes per a la majoria de barcelonins com ara la relació del Barça (i de molts clubs catalans) amb les noves fortunes de l’univers qatarià. Aquesta també és una nova normalitat difícil de castrar que formarà part de la vida social de ciutats com ara Londres, Nova York i, faltaria més, també Barcelona.

No hi ha cap normalitat a recuperar a Barcelona, perquè el perill ha estat i serà sempre habitual a les ciutats que ataquin la barbàrie amb la seva alegria i obertura al món. Així ha respost Barcelona als terroristes, continuant la farra, a risc d’acabar pet. El temps farà honor a aquesta actitud i espero que la hiperalcaldessa Colau i l’Ajuntament continuïn fent possible que la Rambla respiri sempre aquest desacomplexament i un cert esperit canalla. I no, Ada, no ens empastifis el Miró amb un d’aquests memorials postcomunistes que només agraden als lacrimògens i als cursis. Si els guiris han de vomitar, que ho facin als arbres, no sobre una estàtua plena d’espelmetes. 

Bernat Dedéu
Carrer de Bellafila La meva Rambla Bernat Dedéu
Bernat Dedéu
Carrer Bellafila El bus turístic, a la Cort Penal Internacional Bernat Dedéu