Pujo al Museu Etnològic, el primer edifici barceloní del segle XX que fou construït expressament com a espai expositiu, un tiranosaure encaixonat al Passeig de Santa Madrona que no visita ni putu déu, però jo m’hi precipito igualment i ben joliu perquè el meu amic Pujol i Cruells, l’Adrià, sobirà de l’Empordanet i emperador de Begur, hi ha comissariat l’exposició Les cares de Barcelona. Quart pis, arquitectura seixantera, solitud total. L’Adrià ha parit una expo que és una guia sentimental de Barcelona i fa els primers passos amb els seus objectes més reconeixibles, allò que com a turistes que som de la pròpia ciutat ens identifiquen més (el semàfor, la gorra de l’urbano i el taxímetre) fins a la gradual creació d’una marca Barcelona de la qual tothom xerra i fa seminaris per vendre la moto als turistes russos, però que acaba essent llegenda i mite de vida quotidiana, com La Monyos.

Camino amb l’amic i m’aturo a la fotografia de l’Estadi Olímpic la nit de la clausura dels Jocs, il·luminat amb la bandera europea mentre Victòria dels Àngels acomiadava la flama entonant El Cant dels Ocells, ja sabeu, la nadala que tothom canta quan enterra la padrina i no pas quan Jesús és nat. Això som tu i jo, unisonem els dos acaronant el tolit Cobi. Som infants que comencen a caminar quan la majoria dels papis barcelonins eren federalistes i les bromes racistes del pobre Mariscal contra els catalans encara servien per a perfumar-se de cosmopolitisme. És la Barcelona dels fastos, que després de veure Felip de Borbó desfilant per la pista d’atletisme s’inventa el Fòrum del Besòs, per fer-se la cultureta, i on l’Ajuntament tenia prou pasta per anunciar Barcelona posa’t Guapa oferint subvencions per sufragar el doble vidre contra el soroll a les llars de l’Eixample.

La manta plena d’ulleres de sol, la misèria sobre la qual pivota el colauisme

Però l’Adrià és l’Adrià, i tot i les pegues que li ha posat la gent de l’Icub (que com a bons socialistes excel·leixen tant en l’art de la superioritat moral com en el de la prohibició), també hi ha la ciutat canalla que escrivia Samaranch, traïdor a la pàtria, delimitant la cara de l’antic feixista amb un símbol de La Caixa, l’urbs de barri que se’n fotia dels dictàmens arquitectònics del matrimoni Bohigas & Galí i de l’embarbussament mental del pobre Joan Clos, Ciutat Morta. "La cara que fotia el Collboni el dia de la inauguració era un poema", diu l’Adrià, Pujolicruells, mentre admirem els souvenirs turístics amb què s’identifica la catalanitat arreu: un vestit de sevillana i una bufanda del Reial Madrid. Aquí hi ha tota la marca Barcelona, però també un carro de deixalles metàl·liques perquè l’emigrant foti cinc cèntims. I la manta plena d’ulleres de sol; la misèria sobre la qual pivota el colauisme.

Ara ja tenim quaranta anys i cridem amb nostàlgia Barcelona, posa’t guarra. Hem estat una hora passejant per l’Etnològic i no hi hem vist ni una sola ànima. La nostra Barcelona, la naïvetat del jovent, ja és a punt d’expirar com aquest racó de la ciutat, on la gent només passa per preguntar al conserge on coi és la Fundació Miró. I res més. 

Jordi Galves
Una nit en l'òpera El català és lleig Jordi Galves