Segons expliquen els responsables del Diccionari Oxford, una de les paraules de moda d’aquest 2016 que ja s’acaba és postveritat (post-truth). L’ús d’aquesta paraula ha augmentat enguany un 2.000% respecte al 2015. Són coses de les modes. Es fa difícil d’explicar, però, què significa realment això de la postveritat quan en realitat del que estem parlant és de mentir.

Diguem, d’entrada, que la postveritat aplicada a la política és la tendència que té gairebé tothom de deixar-se portar pels seus prejudicis. Aquest capteniment tan humà, el prejudici, en política es tradueix sempre en el sectarisme que els actors polítics (partits, mitjans de comunicació i comentaristes) imposen en els debats públics d’idees. Traduït en l’àmbit de l’esport, és l’actitud del hooligan, que defensa amb passió els colors del seu equip abans de reconèixer que ha jugat malament. Un prejudici menor per bé que igualment sectari.

Segons diuen els psicòlegs, els prejudicis ens proporcionen plaer perquè la decisió sobre si una afirmació és vertadera o falsa és emocional. I això és el que ha après la comunicació política, que condiciona els polítics més que cap altra professió, incloent-hi els generadors d’idees. Comunicar és més important que pensar. La postveritat en terres anglosaxones és una paraula que ja té una dècada d’ús, però ara ha arribat a nosaltres arran de les campanyes del Brexit i de Donald Trump, durant les quals s’ha cultivat un discurs demagògic basat en mitges veritats, amplificades després per les xarxes socials que intenten manipular els community managers de cada polític sota les directrius del cap de premsa.

En un article titulat Art of the lie, el setmanari The Economist assegurava que “Trump és el màxim exponent de la postveritat política, una confiança en les afirmacions que semblen certes, però que no tenen cap base en la realitat”. Què té d’extraordinari aquesta manera de fer? La història és plena de mentides escrites pels vencedors, de veritats basades en una teranyina de mentides i d’enganys de tota mena. A més, també podríem afegir-hi les promeses incomplertes, les manipulacions informatives, el fonamentalisme constitucional d’ara, els falsos estats de dret i un etcètera molt llarg. I això és tan aplicable a Trump com a Hugo Chávez (un dels grans impostors de la història recent) i a Mariano Rajoy.

La política, com la vida, hauria de fonamentar-se en les evidències. Fa anys es va intentar aplicar a la política l’anomenat fact checking o verificació de les afirmacions dels polítics. Segons Politifact, un web dedicat a avaluar si són veritat les afirmacions dels polítics, es veu que Barack Obama va colar falsedats en el 25% de les seves afirmacions durant la campanya electoral del 2012, mentre que el seu rival, Mitt Romney, va arribar al 40%. Donald Trump els ha superat: ha arribat al 70%.

 Les dades del baròmetre del GESOP desmenteixen la conxorxa que barreja els contraris al RUI però favorables a un referèndum acordat amb els que s’oposen de totes passades al referèndum

Ni a Espanya ni a Catalunya existeixen aquesta mena de mesuradors de mentides. Les poques iniciatives que hi ha hagut en aquest sentit finalment han resultat ser tant o més partidistes que els polítics als quals pretesament fiscalitzaven. I, tanmateix, sovint la veritat periodística s’imposa a la postveritat sectària i destapa manipulacions com les de La Razón quan en un titular va anunciar que: “Membres del Govern demanen trencar la relació amb la CUP i renunciar al referèndum" i la informació de l’interior de la notícia no corroborava la mentida imposada pel director, l’histèric unionista Francisco Marhuenda. Ho va explicar molt bé Antoni Maria Piqué a El Nacional quan en un dels seus magnífics reportatges es preguntava Per a què serveix una portada falsa?.

Les enquestes no són mai un fact checking, però les dades que aporten indiquen coses i desmenteixen els prejudicis i els rumors, que paradoxalment de vegades són reforçats pel missatge previ que té el mitjà que difon l’enquesta. La fragmentació de les opinions posteriors hi ajuda. Això és el que ha passat amb una enquesta que ha publicat El Periódico sobre el RUI. Malgrat els esforços del diari unionista per assenyalar que la proposta del referèndum divideix la societat catalana, les dades del baròmetre polític de Catalunya del Gabinet d'Estudis Socials i Opinió Pública (GESOP) desmenteixen la conxorxa que barreja els contraris al RUI però favorables a un referèndum acordat amb els que s’oposen de totes passades al referèndum. Només el 13,8% no vol ni sentir parlar d'un hipotètic referèndum sobiranista, en contrast amb el 35% dels sondejats que defensen el dret a decidir, però el supediten a un pacte amb l'executiu del PP.

Els enllaço l’opinió dels articulistes que interpreten perquè s’adonin de fins a quin punt són deutors de la postveritat imposada pel seu director, Enric Hernàndez, un partisà de l’unionisme català. L’esmentat baròmetre pregunta sobre el RUI i indica que la meitat de l'electorat català, el 49,6%, està a favor de l'anomenat RUI. Ara bé, si sumem aquest 49,6% de persones, les quals se suposa que també estarien a favor d’un referèndum acordat, al 35% que el mateix diari reconeix que són partidaris del referèndum però no del RUI, resulta que la societat catalana és majoritàriament favorable a decidir per la via referendària el futur de Catalunya. Per tant, seria legítim titular la notícia de la manera següent: “El 84,6 de la població de Catalunya està a favor que el Govern dugui a terme un referèndum d'independència acordat amb l’Estat. Només el 49,6 vol que es convoqui unilateralment”. Inventem paraules per descriure el que és més vell que l’anar a peu.

Referèndum Vot sí no (CGP Grey)
Mèdia Circus L'enquesta que ha sortit per la culata Antoni Maria Piqué
José Antich
Editorial Consens, no divisió José Antich