¿S’ha resolt la crisi que va encetar el conseller Baiget amb tota la intenció del món? Aparentment, sí. I si es demostra que no és tal sols una sortida en fals, amb més motiu. Abans d’ahir, dissabte, el Consell Nacional dels demòcrates va escenificar la catarsi de la unitat. Menys Baiget, que no va assistir-hi, tots els implicats en la resolució del conflicte van voler deixar clar que anaven a l’una. Que desautoritzaven les especulacions sobre el PDeCAT i les divisions internes.

Però en el partit que dirigeix Marta Pascal roman la pregunta inicial. El PDeCAT viu la mateixa paradoxa que va viure Artur Mas quan es va anar decantant cap a l’independentisme. Ho va fer a poc a poc, amb moltes vacil·lacions, donant cops de volant que el portaven d’una banda a l’altra del vial i, quan rebia les conseqüències de la maniobra, virava de nou sense calcular que el gir podia provocar un accident de danys irreparables. Mas mai no va tenir una estratègia, simplement va anar reaccionant al que passava, com aquell que, de cop, s’adona que ha envaït el carril contrari i li cal maniobrar si no vol ser envestit pel cotxe que li ve de cara.

El PDeCAT viu la mateixa paradoxa que va viure Artur Mas quan es va anar decantant cap a l’independentisme

Preveure només els efectes negatius procedents del futur immediat no vol dir que s’hagi dissenyat una estratègia digna d’aquest nom. Reaccionar davant d’un fet és només una mesura preventiva. L’estratègia és un art. L’art de coordinar les accions d’un grup, d’un moviment o d’un Estat per aconseguir la finalitat  desitjada a través d’una maniobra, d’un rumb. No es poden tenir dues estratègies simultàniament, sobretot si són contradictòries. Per entendre’ns, no es pot encarar la preparació de l’1-O i, alhora, estar pensant en com sobreviure a la derrota. En el seu famós llibre sobre l’art de la guerra, Sunzi, adverteix que quan les tropes estan mal distribuïdes, les armes són esmussades, els ànim defalleixen i les forces estan exhaurides, fins i tot els teus aprofiten la debilitat per revoltar-se. Llavors no hi ha qui et salvi. Per tant, primer cal ser extremadament fort i estar convençut, segur, de cap on vas i amb qui vols anar.

L’acció política no pot ser bipolar. No es pot voler ser “revolucionari” i al mateix temps no tenir prou dallonses per canviar les coses ara mateix. Aquesta manera de fer es desacredita ella sola, per exemple, en l’actuació política dels comuns que, en aquests moments han esdevingut un dels puntals del règim del 78. Però també es fàcilment detectable en alguns responsables del PDeCAT. Per bé que els efectes siguin certament revolucionaris, l’independentisme és una política legítimament reformista. I la força d’aquest reformisme, perquè aquesta és la fase que estem vivint, només és mesurable si els “valents” avancen junts i apliquen l’estratègia que han pensat per foragitar els enemics i neutralitzar els “porucs”. Tornant als ensenyaments de Sunzi sobre la guerra, en un cas així ni els valents avancen sols ni els porucs fugen d’un en un.

Si l’estratègia d’Artur Mas va ser un work-in-progress permanent, cosa que a mi sempre m’ha neguitejat, Marta Pascal no aconsegueix sortir del mateix parany. És per això que un dia l’encerta i al cap de quinze dies li etziben una cossa que és incapaç de resistir amb la professionalitat dels grans polítics. Els líders de veritat necessiten persones extremadament crítiques al seu costat i no pas aduladors. Els cal gent que els faciliti la feina i no pas que foragiti els aliats. Richard Holbrooke (1941-2010), el diplomàtic nord-americà que va intervenir en la pacificació dels Balcans, a les seves memòries explica que el més important per a un polític és saber triar els col·laboradors en el moment de prendre possessió d’un càrrec. Qui s’erra en la tria ho acaba pagant. Ja s’ha vist en el cas de Trump, amb destitucions a dojo, i que ara només confia en la família.

L’acció política no pot ser bipolar. No es pot voler ser “revolucionari” i al mateix temps no tenir prou dallonses per canviar les coses ara mateix

Si al PDeCAT hi ha algú que se sent molest per com es construeix el relat de la convocatòria del referèndum, el primer que cal que faci és detectar quins són els seus propis errors. Posaré un exemple, ben vistós. El dia que el bloc sobiranista va presentar la llei que regularà el referèndum, Junts pel Sí va cometre dues pífies monumentals. Primera, acceptar la paritat entre Junts pel Sí  i la CUP a la mesa presidencial, amb quatre representants per cada grup. La majoria parlamentària sobiranista té una proporció de 6 a 2, si de cas. Segona pífia, deixar que fossin els diputats i diputades de la CUP els que delimitessin el discurs polític. Ja sé que hi ha qui es defensa amb l’argument que es va fer així perquè els de la CUP amenaçaven una altra vegada de llançar la bomba atòmica. Ja hauríem d’haver après que els cupaires actuen com Kim Jong-un, el cap de la monarquia comunista de Corea del Nord, que sovint es mostra més ansiós de demostrar el seu poder i la seva força militar que no pas d’exercir-lo de veritat.

I així tornem al principi. Al PDeCAT li manca definir una estratègia global. Anant d’una banda a l’altra es desautoritza constantment, i no sap trobar ni el discurs ni el capteniment per representar l’independentisme moderat. Als moderats els pot divertir sentir de tant en tant les atzagaiades de Gabriel Rufián, però no poden imitar les sortides de to del diputat d’ERC si volen retenir l’electorat que representen. I el problema que tenen els diputats i diputades del PDeCAT a Madrid és que uns volen fer el que han fet sempre els diputats de la Minoria Catalana i uns altres passen ànsia si no es deixen veure competint amb Rufián. Però saben vostès quin va ser el gran error del PDeCAT el dia que van inhabilitar Francesc Homs? Acceptar la sentència i desposseir-lo de la condició de portaveu. Homs no hauria d’haver deixat de ser mai el portaveu del PDeCAT a Madrid, almenys públicament. Tant se val qui fos el portaveu real a la cambra, Homs hauria de ser encara ara la cara visible dels demòcrates, el portaveu que atengués els mitjans en nom del PDeCAT per mantenir viva la memòria que la repressió contra els sobiranistes no els aniquilarà pas. Aprendre a pensar accions com aquesta no és fàcil, però estic segur que hauria sigut un cop d’efecte brutal.

El president Puigdemont té una estratègia i és per això que arrossega rere seu els independentistes moderats que tanmateix poden tenir dubtes sobre què s’està fent i com

Algú hauria d’haver-hi pensat, però al PDeCAT ningú no pensa en aquestes coses i confia en gent que no és de fiar, que manté els privilegis d’abans sense la lleialtat deguda. I de la mateixa manera que penso que no s’hagués hagut d’assumir la inhabilitació d’Homs, crec que hauria calgut que el PDeCAT hagués votat a favor de la moció de censura contra Rajoy —que és el que volia el president Puigdemont, per cert— alhora que estomacava Iglesias sense pietat per marcar la distància que separa els demòcrates dels populistes. Calia fer visible el centre sense xarlotades per posar al descobert que els partits del règim del 78 són avui els enemics del sobiranisme. “Debilita el teu enemic encara que sigui recolzant-te en un altre”, això és el que recomanen els consultors que defineixen les estratègies d’aquells que aspiren a liderar alguna cosa.

El president Puigdemont té una estratègia i és per això que arrossega rere seu els independentistes moderats que tanmateix poden tenir dubtes sobre què s’està fent i com. Si ell no afluixa, ¿per què seguir a aquells que només pensen en com sobreviuran l’endemà d’un possible fracàs? El conseller Santi Vila ho ha entès perfectament. A aquest senyor li han ofert de tot perquè salti del vaixell en plena travessia i provoqui una crisi d’aquelles que difícilment el PDeCAT podria superar. Vila ha refusat aquestes ofertes per posar-se al costat del president Puigdemont perquè sap que si l’1-O no surt bé serà un cop molt dur per a tothom. Ell ha fet el pas endavant i s’ha convertit en la garantia moderada del procés, el que li proporciona alguna possibilitat l’endemà si l’1-O no sortís bé. Altres no han volgut fer aquest pas per manca de decisió, que no té res a veure amb la valentia. Els possibles substituts de Puigdemont són gent valenta però poc decidida quan se li ha ofert assumir una responsabilitat superior a l’actual.

El PDeCAT ha d’acceptar que és un partit en transició que ara, a més, haurà de deixar la nova seu del carrer de Provença perquè és propietat de CDC i aquest partit moribund necessita cash per afrontar el que li caurà al damunt quan es dicti sentència pel cas Palau. De la mateixa manera que el PDeCAT cal que canviï de casa per adaptar-se a la pèrdua d’hegemonia, també cal que prevegi per endavant que arribarà un dia que possiblement caldrà canviar una altra vegada de marca, sense cap mena de rèmora, per esdevenir els liberal demòcrates catalans, com ha fet Macron, per bastir un nou partit favorable al mercat i a la col·laboració publico-privada i socialment progressista. Vostès em diran que el PDeCAT ja és això. És evident. Però mentre l’instrument sigui un esqueix bord de CDC, la cosa no rutllarà. Cal fer foc nou i inventar una tradició que superi els anys foscos. Al nou espai polític li cal més Pallach i menys Pujol, per dir-ho ras i curt; més Trias Fargas i menys Roca i Junyent. El jovent que avui està al front del PDeCAT té dret a equivocar-se, però no a equivocar-se reiteradament.